veïns - 5
A la Jenifer la vaig conèixer de seguida però no va ser la
primera. El primer veí que vaig conèixer va ser en Hans que vivia
al mateix replà. Era un home gran i com molta gent gran no tenia res
a fer. Quan estava fent el trasllat i tenia tots els mobles escampats
pel passadís del replà per entrar, vigilant de no ajupir-me gaire
perquè l’esquena començava a fer mal, va aparèixer en Hans i
sense trucar va entrar al pis perquè la porta era oberta. Després de
saludar de seguida va preguntar de quin país era perquè va detectar
un accent estranger. Em va molestar i després de dir-li que era de
Barcelona m’hi vaig tornar i li vaig demanar de quin país venia
ell. «D’Alemanya, és clar» va respondre per preguntar tot seguit
si estava casat. Sense respondre li vaig fer la mateixa pregunta «i
vostè?» Aleshores em va entendrir una mica perquè em va explicar
que la seva dona havia mort feia dos anys i que vivia sol. El pis on
estava jo, deia que era ideal per una persona sola però per una
parella era massa petit. També em va explicar que aquest any celebraria
els 100 anys i que ell ja no estava per trasllats.
Al cap d’uns mesos un dia al tornar a casa em va sorprendre veure una ambulància al carrer i quan vaig arribar al pis dues persones del servei d’emergència sortien del pis d’en Hans. Uns dies més tard vaig trobar una dona que no coneixia. Em va explicar que era la filla d’en Hans. Ell havia caigut i no podia caminar, per això havien decidit portar-lo a una residència. Quan vaig preguntar que farien amb el pis no em va explicar res. La filla era bastant reservada comparada amb el pare. Després d’una setmana hi havia un nou nom a la seva bustia: Dorofeeva. Encara no sabia si era Sr. o Sra. però sonava rus. Tenia ganes de trucar, entrar al pis i preguntar de quin país era. Però millor esperar una d’aquelles casualitats per coincidir a l’ascensor i aleshores el Sr. o Sra. Dorofeeva no tindria escapatòria. Tindria de temps el que dura l’ascensor en pujar o baixar 15 pisos per fer el meu interrogatori.
Al cap d’uns mesos un dia al tornar a casa em va sorprendre veure una ambulància al carrer i quan vaig arribar al pis dues persones del servei d’emergència sortien del pis d’en Hans. Uns dies més tard vaig trobar una dona que no coneixia. Em va explicar que era la filla d’en Hans. Ell havia caigut i no podia caminar, per això havien decidit portar-lo a una residència. Quan vaig preguntar que farien amb el pis no em va explicar res. La filla era bastant reservada comparada amb el pare. Després d’una setmana hi havia un nou nom a la seva bustia: Dorofeeva. Encara no sabia si era Sr. o Sra. però sonava rus. Tenia ganes de trucar, entrar al pis i preguntar de quin país era. Però millor esperar una d’aquelles casualitats per coincidir a l’ascensor i aleshores el Sr. o Sra. Dorofeeva no tindria escapatòria. Tindria de temps el que dura l’ascensor en pujar o baixar 15 pisos per fer el meu interrogatori.
veïns - 6
Una de les persones amb una relació més estreta amb l’edifici
era l’Ernst, el Hausmaister. Era una barreja entre jardiner, home
de neteja i responsable de l’edifici. El veia cada dimarts perquè
era quan feia la neteja de l’entrada principal. Era un tipus
meticulós, extremadament perfeccionista com si fos degut a algun
trastorn mental. Tot ho feia molt concentrat vigilant de fer-ho tot
correctament, una altra feina per ell seria difícil d’imaginar. No
sabia si sempre havia treballat allà o l’havien enviat dels
serveis socials. No li vaig preguntar mai. Era capaç de mantenir una
conversa senzilla però s’havia d’evitar entrar al fons de les
coses. Quan alguna cosa no encaixava de seguida s’excitava i es
bloquejava. L’últim cop sense demanar-li res em va començar a
explicar el drama de les abelles que es morien i que estava molt
preocupat pel futur del planeta. Després va passar a parlar de les
formigues alçant el to de veu i molt indignat deia que hi havia uns
veïns que volien matar unes quantes formigues inofensives que no
causaven cap problema i que de cap manera ho pensava permetre. Al
final em va confessar que a aquests veïns els hi havia tallat la
corrent elèctrica com a mesura dissuasiva. I que m’explicava això
però sense dir-me qui eren perquè aquests veïns vivien als primers
pisos i que era molt difícil que sabés qui eren. Vaig estar content
de no haver trucat a l’empresa de fumigació, jo no volia quedar-me
sense llum.
veïns - 7
En Johanes no era gran com en Hans però també
tenia necessitats socials. Era un metge jubilat, separat de dues
dones i amb quatre fills. Els fills havien marxat tots i vivien en
altres ciutats excepte el més petit que devia tenir uns 25 anys i
quan a l’estiu anava en
pantalons curts
es veien les cames del genoll cap avall totes tatuades. No
vaig parlar mai amb ell, només ens saludàvem,
no com el seu pare amb qui sempre parlava. Tenir un metge de veí
donava una seguretat per si mai passava alguna cosa, encara que en
aquest cas ell era ginecòleg. Quan el veia sovint deia que havíem
de quedar per fer una copa de vi al balcó de casa seva. És
sempre d’agrair
una invitació per prendre alguna cosa, però encara no havíem
quedat mai. Potser havia de donar jo un senyal clar per quedar però
de moment eren només propostes. Ell va ser el primer que em va
advertir dels problemes de la Gertrudis. Un dia que ell tornava una
mica begut i va fer una mica de soroll perquè no podia obrir la seva
porta va sortir la Gertrudis del seu pis també borratxa i només en
calces. Va tenir la sort que en aquell moment va
poder obrir la seva porta i va entrar
corrents espantat per aquella aparició.
L’alcohol a més a més de socialitzador és un potent desinhibidor Un cop vaig pujar a l’ascensor amb en Johanes i la Jenifer, els dos completament borratxos i ell intentant explicar-me que era un tema professional. Per sort l’alcohol també esborra la memòria perquè ningú dels tres ha recordat mai més que vàrem pujar junts.
L’alcohol a més a més de socialitzador és un potent desinhibidor Un cop vaig pujar a l’ascensor amb en Johanes i la Jenifer, els dos completament borratxos i ell intentant explicar-me que era un tema professional. Per sort l’alcohol també esborra la memòria perquè ningú dels tres ha recordat mai més que vàrem pujar junts.
veïns - 4
Quan
anava a comprar menjar em trobava sempre a
la Jenifer, la veneçolana
que vivia en el mateix edifici i treballava de caixera al
supermercat. Era de les primeres veïnes
que havia conegut.
Com en
Pavlopoulos també parlava alemany amb bastant d’accent però era
suficient per poder treballar.
A mi m’anava bé, sobretot al començament, parlar amb ella en
castellà encara que fos per queixar-nos del temps. Ella ho passava
pitjor perquè estava acostumada al clima del seu país. La setmana
passada però estava molt enfadada i no era pel temps. A l’edifici havien
fet obres per a condicionar les sortides d’emergència per una nova
normativa que havia sortit. Ella feia torn de tarda i aprofitava els
matins per dormir una mica més, però d'ençà que feien les obres es
despertava quan els operaris començaven a treballar. Però el pitjor va ser que durant les obres havien tocat algun cable i només el seu pis s’havia quedat sense electricitat, sense
llum, sense veure la tele,
sense cuinar... Estava desesperada perquè no
venia ningú a arreglar-ho. A més a més havia una plaga de formigues que no sabia per on entraven
però les tenien per tots els racons. El seu marit m’havia vingut a
veure i havíem tingut una discussió pujada de to. Ell parlava un
alemany també bastant
bàsic, insuficient per una conversa
telefònica. Segurament la Jenifer li havia
dit que s’havia de trucar a alguna agència de fumigació i que fes
alguna cosa. Va venir a veurem per queixar-se de
les formigues dient que era un perill per a tot l’edifici i que jo
havia de trucar a l’agència de fumigació abans que fos massa
tard. En el meu pis no havia vist mai cap formiga i li vaig dir que
era un exagerat i que havia de netejar bé el pis, sobretot la zona
de les escombraries on hi havia menjar. Es va fer l'ofès perquè li
estava dient que el seu pis estava brut, segurament també perquè va
veure que no pensava trucar a ningú.
Amb la Jenifer, en canvi, era sempre agradable parlar amb ella. Era molt activa i als matins a vegades quedava pel centre amb les seves amigues llatines per esmorzar i anar a la perruqueria tots juntes. En Pavlopoulos més d’un cop l’havia portat amb taxi fins al centre.
Amb la Jenifer, en canvi, era sempre agradable parlar amb ella. Era molt activa i als matins a vegades quedava pel centre amb les seves amigues llatines per esmorzar i anar a la perruqueria tots juntes. En Pavlopoulos més d’un cop l’havia portat amb taxi fins al centre.
veïns - 3
Viatjant
per Rússia havia trobat molta gent càlida i propera. També ajudava
els anys estudiant l’idioma
però després de molts viatges per Sibèria
també em vaig cansar i va ser quan vaig cometre el gran error de la
meva vida que podria haver acabat amb tragèdia. Vaig fer petits grans
canvis. Vaig passar d’estudiar el
rus al xinès i
vaig canviar la ciutat de
Moscou per Shanghai. A l’estiu vaig anar per estudiar l’idioma i
amb la curiositat de conèixer millor la cultura vaig decidir
allotjar-me en una família local. Recordo que quan vaig arribar hi
havia un taxista esperant-me a l’aeroport per portar-me a la
família assignada. Vaig estar molta estona
buscant similituds amb en Pavlopoulos, però al final em vaig cansar
de no trobar-ne cap i vaig desistir en l’intent. Vàrem tardar una hora llarga, sense poder
parlar perquè aquell home només entenia xines. Durant
tot el trajecte
mirava el cel pensant si el color groc era contaminació o bé un
efecte de la llum acariciant la boira. Durant tot el camí a banda i
banda de l’autopista hi havia moltíssims edificis més grans que
el meu.
La família assignada eren molt amables i exageradament pendents de tot el que deia o feia, parlaven una mica d’angles. Em varen ensenyar el barri i vàrem anar a menjar a un restaurant deliciós. A la tarda vàrem tornar a casa, jo volia estirar-me perquè estava cansat del viatge. Ells havien de sortir per coses seves. Em varen avisar que no m’espantes que al cap d’una hora arribaria la dona de neteja. Quan tots varen marxar el pis es va quedar en silenci, no podia dormir, massa coses noves en tan poc temps. Així que vaig decidir donar una volta pel barri. Feia una mica de por perdrem, no podia ni llegir el nom dels carrers, per tant per prudència no vaig creuar en cap moment el carrer i sempre per la mateixa vorera. Al cap d’unes voltes a l'illa ja ho tenia tot vist. Vaig tornar a casa. Ja havia passat una hora i la dona havia d’haver arribat. Jo encara no tenia claus del pis. La meva sorpresa va ser que quan vaig arribar a la casa la dona de neteja no em deixava entrar. Vaig pensar que com era una altra cultura potser tenia por i jo era un desconegut. Però era evident que jo era un estranger i que ella devia estar informada de la meva arribada. Li vaig mostrar la foto de la família assignada però tampoc em va deixar passar. Vaig tornar a passejar per la mateixa vorera que ara ja coneixia molt bé, ja em sentia més segur per travessar el carrer i inspeccionar un altre carrer. Després d’una hora, confiava que en el segon intent la família ja hauria arribat. Però no, no hi eren i tampoc em deixava passar. Ningú parlava angles per poder demanar ajuda. Vaig anar a buscar el vigilant de la zona residencial on vivia, li vaig mostrar la foto de la família i l'adreça. No sé què devia entendre però em va acompanyar. Quan vàrem arribar davant de la casa va continuar sense parar per girar a la dreta al final del carrer i després de la següent cantonada un altre cop cap a la dreta. Va trucar a la porta i va sortir la família que s’alegraven de veure’m perquè ja començaven a estar preocupats. No només les persones eren semblants, els edificis també. Jo havia estat intentant entrar a casa de la veïna i per sort no estava el marit, em varen explicar que era una parella una mica estranya i el marit molt gelós. Estaven tot el dia discutint i algun cop inclús havia arribat la policia.
La família assignada eren molt amables i exageradament pendents de tot el que deia o feia, parlaven una mica d’angles. Em varen ensenyar el barri i vàrem anar a menjar a un restaurant deliciós. A la tarda vàrem tornar a casa, jo volia estirar-me perquè estava cansat del viatge. Ells havien de sortir per coses seves. Em varen avisar que no m’espantes que al cap d’una hora arribaria la dona de neteja. Quan tots varen marxar el pis es va quedar en silenci, no podia dormir, massa coses noves en tan poc temps. Així que vaig decidir donar una volta pel barri. Feia una mica de por perdrem, no podia ni llegir el nom dels carrers, per tant per prudència no vaig creuar en cap moment el carrer i sempre per la mateixa vorera. Al cap d’unes voltes a l'illa ja ho tenia tot vist. Vaig tornar a casa. Ja havia passat una hora i la dona havia d’haver arribat. Jo encara no tenia claus del pis. La meva sorpresa va ser que quan vaig arribar a la casa la dona de neteja no em deixava entrar. Vaig pensar que com era una altra cultura potser tenia por i jo era un desconegut. Però era evident que jo era un estranger i que ella devia estar informada de la meva arribada. Li vaig mostrar la foto de la família assignada però tampoc em va deixar passar. Vaig tornar a passejar per la mateixa vorera que ara ja coneixia molt bé, ja em sentia més segur per travessar el carrer i inspeccionar un altre carrer. Després d’una hora, confiava que en el segon intent la família ja hauria arribat. Però no, no hi eren i tampoc em deixava passar. Ningú parlava angles per poder demanar ajuda. Vaig anar a buscar el vigilant de la zona residencial on vivia, li vaig mostrar la foto de la família i l'adreça. No sé què devia entendre però em va acompanyar. Quan vàrem arribar davant de la casa va continuar sense parar per girar a la dreta al final del carrer i després de la següent cantonada un altre cop cap a la dreta. Va trucar a la porta i va sortir la família que s’alegraven de veure’m perquè ja començaven a estar preocupats. No només les persones eren semblants, els edificis també. Jo havia estat intentant entrar a casa de la veïna i per sort no estava el marit, em varen explicar que era una parella una mica estranya i el marit molt gelós. Estaven tot el dia discutint i algun cop inclús havia arribat la policia.
veïns - 2
Un
altre veí que coneixia bé era en Pavlopoulos. Me'l trobava a
vegades al matí al Parking quan anava a buscar el cotxe per anar a
treballar. Era la meva rutina diària, agafar el cotxe i tenir la
paciència per fer una hora de trànsit fins a arribar a l'oficina.
En canvi ell no tenia cap rutina, ell era taxista i només es llevava
d'hora si tenia l'encàrrec d'anar a recollir alguna persona o bé si
volia fer més hores. No estava malament el fet de tenir la llibertat
d'escollir els horaris que volia fer. Ell tenia una feina irregular,
segurament no ben pagada, però segura perquè sempre farien falta
els taxistes. En cas de crisi tindria menys clients però continuaria
treballant. En canvi jo tenia una feina segura. Estava en un
departament de compres i amb els anys la feina havia anat
evolucionant fins a dedicar-me a importar productes barats de la xina
productes que abans es fabricaven aquí. Només hi havia dues
opcions, importar mà d'obra amb baixos salaris o portar les
fabriques on hi hagués salaris baixos. O sigui que davant d'una
crisi podria ser que els oficinistes ho tindríem més complicat que
els taxistes per trobar feina. Però les preocupacions d'en
Pavlopoulos eren unes altres. Al matí jo encara anava adormit però
quan el veia sempre preguntava alguna cosa i acabàvem conversant.
Això era possible perquè era Grec i en el Mediterrani la conversa és un art. En canvi molts cops aquí conversar volia dir transmetre
informació. Ja feia molts anys que ell havia arribat aquí per
treballar, però quan parlava alemany encara tenia un accent grec
molt fort. S'enyorava de Grècia però no tenia previst tornar.
L'últim cop que el vaig veure vàrem estar molta estona parlant. Em va ensenyar les fotos de la seva xicota, era molt guapa i molt més jove que ell. Encara estava estudiant per dentista i ell li pagava els estudis. Aquell any també havia treballat moltes hores amb el taxi per poder pagar unes vacances a Croàcia. Quan parlava de la Natasha, la seva xicota, li brillaven els ulls, però algun dia també l'havia vist molt preocupat, quan no li comprava roba o altres capricis, aleshores ella no tenia temps per quedar amb ell. Jo li deia que estigues tranquil, que ella tenia un caràcter fort però que segurament també l'estimava. M'escoltava amb atenció perquè sabia que havia anat algunes vegades a Rússia i es pensava que sabia del que parlava, però jo només el volia tranquil·litzar.
En Pavlopoulos no només coincidia amb ell al Parking de l'edifici, al vespre quan anava a comprar per omplir la nevera, ell estava quasi sempre a la taverna grega que hi ha al costat del super. Després del taxi allà era el segon lloc on passava més temps. Es trobava amb els seus compatriotes. Amb la quantitat de clubs i activitats que existien en la ciutat, no havia trobat res més interessant. No sé si se sentia gaire integrat a la manera de fer d'aquí però ell amb el taxi i la taverna ja entenia prou. Potser era un tema cultural.
L'últim cop que el vaig veure vàrem estar molta estona parlant. Em va ensenyar les fotos de la seva xicota, era molt guapa i molt més jove que ell. Encara estava estudiant per dentista i ell li pagava els estudis. Aquell any també havia treballat moltes hores amb el taxi per poder pagar unes vacances a Croàcia. Quan parlava de la Natasha, la seva xicota, li brillaven els ulls, però algun dia també l'havia vist molt preocupat, quan no li comprava roba o altres capricis, aleshores ella no tenia temps per quedar amb ell. Jo li deia que estigues tranquil, que ella tenia un caràcter fort però que segurament també l'estimava. M'escoltava amb atenció perquè sabia que havia anat algunes vegades a Rússia i es pensava que sabia del que parlava, però jo només el volia tranquil·litzar.
En Pavlopoulos no només coincidia amb ell al Parking de l'edifici, al vespre quan anava a comprar per omplir la nevera, ell estava quasi sempre a la taverna grega que hi ha al costat del super. Després del taxi allà era el segon lloc on passava més temps. Es trobava amb els seus compatriotes. Amb la quantitat de clubs i activitats que existien en la ciutat, no havia trobat res més interessant. No sé si se sentia gaire integrat a la manera de fer d'aquí però ell amb el taxi i la taverna ja entenia prou. Potser era un tema cultural.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)