Ara feia més de 2 anys que no escrivia en aquest blog. I avui escric amb la intenció de de fer-ho amb certa freqüència. Espero que ni sigui un inici efímer i que tingui certa “constància”.
“Constància” és la paraula clau que tothom hauria de tenir en la seva llista particular de paraules valuoses en el moment que és més necessari. La “constància” serà necessària però no suficient per sortir d'aquesta crisis econòmica en la que ens trobem.
Avui en dia hi ha molts aprenents d'economia que s'anomenen experts i no tenen ni idea del que passa, només són capaços d'explicar el passat, jo també m'atreviré a fer a economia-ficció i intentaré fer les meves previsions econòmiques per escrit d'aquest 2010 i a veure si es compleixen.
Personalment, estic impregnat de pessimisme. Crec que la situació en la que ens trobem serà llarga. Sovint sentim parlar de la dècada perduda referint-se a la situació del Japó, però dintre d'uns quants anys ens habituarem a sentir parlar de la nostra dècada perduda.
L'economia està basada en el consum i el consum ha posat el fre de mà. Els estats per intentar salvar a l'economia augmenten el dèficit, això vol dir que algun dia l'haurem de pagar amb més impostos. A més a més, el petroli, degut a l'augment de demanda pel creixement de Xina, i la disminució de la producció per la dificultat d'extracció ja que cada cop està a més profunditat i n'hi ha menys, anirà pujant de preu i contribuirà a augmentar la inflació. Amb aquest escenari augmentarà l'euribor i es tornara tornarà a ressentir el consum. O sigui que hi haurà inflació amb un baix creixement econòmic que serà insuficient per generar llocs de treball.
Però resulta que l'escenari anterior és el menys dolent. Si els estats no augmentessin el dèficit, tindríem estancament econòmic i deflació, (busqueu per Internet “estanflació”) i això voldria dir un atur immens com va passar als EEUU als anys 30.
Podríem pensar que la Xina reactivarà l'economia mundial, seria fàcil, però a nivell ecològic no seria sostenible. Augmentaria la contaminació, construcció massiva de centrals nuclears, extracció massiva de recursos naturals generant tensions polítiques a diferents punts del planeta.
És a dir, que en el futur ens esperen grans canvis socials, econòmics i polítics. Però aquests canvis tenen la doble dimensió de col·lectius / individuals. A nivell individual cada persona sabrà el que ha de fer, a nivell col·lectiu, tinc la sensació que hi ha un important número de persones que pertanyen a la generació GH (Gran Hermano) i que prefereixen continuar mirant la realitat des d'una altra perspectiva.
I parlant de realitats..., obro un parèntesi en aquest blog per deixar caure una frase lapidaria (per emmarcar): LA FELICITAT NO DEPEN DE L'ENTORN, DEPEN DE LA PERCEPCIÓ DE L'ENTORN. Tanco el parèntesi.
Finalment, tota aquest parafrasejada per arribar a les anunciades previsions del 2010:
Atur: Ens pensem que les xifres rodones son límits superiors com quan vas a comprar rebaixes i les coses valen 99 euros. Doncs l'atur superarà les xifres rodones del 20 % o 4.000.000 i acabarem l'any amb xifres oficials de 4.400.000 aturats.
Borsa: Ningú sap com acabarà. Abans que acabi l'any crec qua hi haurà una sotragada (en diuen correcció) i l'any podria tancar amb una baixada d'un 18 %.
Política: A Catalunya, les properes eleccions apareixen nous partits i l'escenari quedara molt fragmentat. A més a més, el tripartit no sumara, per tant arribarà la sociovergència.
A Espanya, el Zapatero a perdut tota credibilitat i després del mandat d'Espanya de la EU, anunciarà que no es presenta a la reelecció.
Euribor: a partir de la segona meitat començara a pujar i tancarà l'any en un 2,3 %. Una bona dada si com crec el 2011 podria acabar en un 5 %.
Socials: Amb la crisis, l'augment de l'atur i tota aquella gent que deixarà de cobrar l'atur, augmentara el descontentament i l'agressivitat al carrer. Val més evitar discutir al carrer, sempre pot haver-hi algú que aprofiti la discussió per alliberar les seves tensions. Però tot això serà a nivell individual, a nivell col·lectiu continuarem sense gaires pretensions. Per tant, aquesta agressivitat individual només serà un problema d'ordre públic. A nivell col·lectiu, els catalans continuarem atontats sense gaire ambició política, encara que podria augmentar la consciencia nacional, passarà com sempre, ens espantarem, baixarem el cap i anirem cap a casa sense fer soroll per no molestar.
Estatut: No crec que surti cap sentencia abans de renovar el TC ja que aquest ha perdut totalment la seva legitimat. I quan surti la sentencia, no s'haurà resolt absolutament res perquè des d'Espanya, tant les esquerres com les dretes, no tenen cap intenció de canviar l'estructura de l'estat.
I per acabar, enllaçant amb la frase lapidaria que he deixat caure a mig text, aquest any he començat un curs de ball de Lindy Hop que es balla amb música de swing. Es un ball que va començar en les classes populars negres als EEUU cap els any 30, en plena depressió econòmica. I és sorprenent la alegria i força que te aquest ball quan el situem en aquella època. A vegades sembla que hi hagi algun tipus de paral·lelisme o llei pendular i que aquells anys tinguin alguna semblança amb la situació actual. Per tant, com la felicitat depèn de la percepció de l'entorn, mentre duri la situació econòmica actual, haurem d'aprendre a ballar tots la música que soni.
Londres vs. Barcelona (1-0)
Ens fa gràcia quan llegim que pels carrers de Londres hi ha hagut una alerta química perquè un restaurant Tailandes preparava una salsa picant. Quina gràcia aquests anglesos! Però resulta que aquí a Barcelona, ja fa dues setmanes que per les nits i a vegades durant el dia, fa una pudor metàl·lica diria jo, de pixum de gat diuen els diaris, i encara és hora de localitzar d’on ve aquesta pudor i que algu dongui explicacions.
El dia que, posem pel cas, hi hagi un accident al port de Barcelona i, per exemple, un contenedor amb material químic es trenqui, quants dies hauràn de passar per assabentar-nos d’alguna cosa si és que ens n’assabentem?
País, país....
Museu Frederic Marès
Durant les festes de la Mercè’07 vaig anar a donar una volta pel centre. Era dia de portes obertes pels museus de la ciutat. Passejant pels voltants de la Catedral, vaig anar a parar al davant del Museu Frederic Marès, un museu on mai hauria pagat ni un euro per entrar. No m’atreia. Però com que aquell dia era gratuït vaig decidir entrar per investigar. La sorpresa va ser gran. Hi heu d’anar, val la pena.
A la planta baixa recomano una visita ràpida per endinsar-se en una època passada. Veureu molts santcristos que fan por i verges de fusta que ploren sang. Després del primer xoc, quan encara dubteu de si heu de continuar la visita o no, prepare-vos per gaudir en el primer i segon pis. En Frederic Marès era un col·leccionista professional. Hi ha moltíssimes coses que eren d’us cotidià. Tisores, claus, sobretaules de flors, auques, joguines, rellotges, pipes, bastons, etc, etc, etc.... Realment et transporta al temps dels besavis.
I parlant de temps i de besavis, només vaig fer una foto. És d’una col·lecció de rellotges de butxaca on hi apareix el meu reflexe a sobre del vidre. M’agrada el contrast entre el temps que marca els rellotges, els mateixos rellotges com a testimoni del temps i la meva pròpia silueta que anira canviant al llarg del temps i que canviarà més ràpidament que els mateixos rellotges exposats.
http://www.museumares.bcn.cat/index.htm
Mozambic Agost 2007
Aquest estiu he estat a Mozambic amb el Setem. Aquí penjo unes fotos i unes musiques. També una carta enviada a Setem criticant alguns punts. L'objectiu de la carta és que si són suficientment llestos, puguin apendre dels errors i evitar a que tornin a passar.
Les fotos:
http://www.flickr.com/photos/14061827@N06
Les musiques:
http://www.box.net/shared/vnutf7h9q8
La carta "oberta":
Les fotos:
http://www.flickr.com/photos/14061827@N06
Les musiques:
http://www.box.net/shared/vnutf7h9q8
La carta "oberta":
CARTA A SETEM
Aquest estiu del 2007 he estat en un dels Camps de Solidaritat organitzat per vosaltres i com que hi ha coses que no m’han agradat, a continuació us explico quines són per tal que les pugueu analitzar i, si s’escau, solucionar-les:
1.- Descripció Incorrecta del Camp de Solidaritat
La descripció del camp deia:
04-UNAC (Uniao Nacional de Camponeses)
Lloc: Maputo, Moçambic
Organització local: Moviment social que agrupa diverses organitzacions de camperols de tot el país i que lluita per millorar el control sobre la producció agrària amb l’objectiu d’assegurar l’alimentació de la població (Sobirania alimentària).
Activitat del grup: Convivència amb famílies. Coneixement del moviment i participació en algunes de les seves accions.
Observacions: 6 participants. És convenient entendre i parlar portuguès. Agost.
La realitat va ser una altra:
Lloc: Vaig escollir aquest camp per estar a la capital, però resulta que vam haver d’agafar un autobús local per fer un viatge de més de 1000 km durant 18 hores i amb dues parades de mitja hora. En l’autobús no hi cabíem i a cada parada havien de treure les motxilles per la finestra perquè bloquejaven la porta de sortida.
Activitat del grup: Vaig agafar aquest camp perquè trobava interessant la possibilitat de conviure amb famílies per conèixer una altra realitat de més a prop. Doncs en cap moment vam viure amb famílies. Sobre el “participar en algunes de les seves accions” queda molt bé però encara no sé què vol dir exactament. La nostra tasca era fer visites de mitja hora o una mica de senderisme (però això ho comento en el punt 4)
Observacions: 6 persones ho trobo correcte, és un grup àgil en la presa de decisions i fàcil per moure les persones i motxilles en els mitjans de transport que utilitzàvem. Però resulta que no érem 6, sinó 9, i això es nota a l’hora de coordinar transport i prendre decisions.
2.- Falta comunicació fluida entre Setem-organització local
Faltava un parell de setmanes per anar cap a Moçambic i vàrem rebre de l’organització local una segona programació dels llocs on aniríem diferent a l’anterior . En aquesta segona programació s’havia inclòs Manica, la zona que estava a l’alçada de Beira, a 18 hores de distància amb autobús. Quan el grup ens vàrem reunir a BCN, vam dubtar de que si era un error i en comptes de Manica era Maniça, a 40 Km de Maputo. Doncs no va haver ningú de Setem per enviar un mail a l’organització local i aclarir de que estàvem parlant, de Manica o Maniça.
3.- Desproporció entre fase-1 i fase-2 sobre dinàmiques de grup
De la primera fase, vàrem fer dinàmiques de grup pròpies d’un esplai d’adolescents (com els gomets de colors enganxats al cap per parlar de teories grupals, etc, etc...). Però quan estàvem a la segona fase, la dinàmica de grup va ser zero. Durant les primeres dues setmanes, la sensació era que no estava amb un grup sinó que amb 9 individus on no hi va haver cap reunió per parlar o reflexionar de les coses que vèiem. Va ser quan em vaig plantejar deixar el grup perquè per anar amb 9 individus on no hi ha un intercanvi de reflexions, és millor anar sol. Aleshores va haver una petita crisi de grup que va provocar la primera reunió/discussió i les coses van canviar una mica. Per part del coordinador vaig trobar a faltar el lideratge per crear un ambient propici.
4.- Camps de Solidaritat vs. Ruta solidària
He tornat amb la sensació que vaig estar fent una Ruta Solidària i que encara no sé què és un Camp de Solidaritat. La nostra tasca consistia en visitar a associacions de camperols amb els que estàvem entre 30 minuts i una hora. Ens explicaven el que feien i marxàvem. Això una setmana està bé, però fer això durant tots els dies que vàrem ser allà, tenia la sensació de que perdia el temps. Bé, perdre’l no, vam fer senderisme, es va anar a la platja un parell de dies, etc.. al final em sentia un turista, per això m’ho vaig passar bé. Però a vegades la frustració neix quan la diferència entre el que trobes i el que et penses que hauria de ser és gran, i en el meu cas, les expectatives eren altes i el que m’he trobat m’ha decebut.
5.- Objectius Setem
Una de les coses interessants d’aquest viatge és la oportunitat de parlar amb cooperants que porten anys treballant a Moçambic. Hem trobat gent que porta anys allà i hem comprovat de que molts tenen dubtes de quina és la millor manera d’ajudar. La pregunta clau que faig és: I Setem què en pensa? Quina creu que és la seva manera d’ajudar? No teniu dubtes de si el que feu és el millor? M’explico, l’impuls inicial per apuntar-me a Setem, com molta gent, va ser buscar una ong amb experiència en enviar a gent en Camps de Solidaritat i poder aportar alguna cosa a aquests països. No volia salvar el món però volia tenir una experiència gratificant de coneixences amb la gent d’un altre país. Fent visites de 40 minuts l’intercanvi d’experiències era molt superficial. I les visites a totes les associacions seguien el mateix patró perquè no hi havia temps d’aprofundir en res.
Aleshores vaig arribar a la conclusió que la missió de Setem consistia en fer 3 fases, on la tercera fase es tracta de transmetre el que hem vist. I amb aquest plantejament em vaig quedar i vaig pensar que semblava correcte i el vaig assumir. Però la sorpresa final va ser quan els últims dies vam tenir una reunió de grup (la primera que no estava originada per una discussió) per veure quina aportació econòmica fèiem en concepte de “despeses” i “ajuda”. De “despeses” vam fer-ne poques, ens ho vam pagar tot i vam dormir a llocs que eren de l’organització. I d’ajuda, no ho trobo bé perquè és com si fos a canvi d’haver-nos acollit, en definitiva, un negoci. Si l’objectiu és ajudar-los econòmicament, ho fem millor si ens quedem a casa i enviem el diners o millor amb les grans aportacions que està fent l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i no amb les de les nostres modestes butxaques.
6.- Procés selecció components del grup
Continuant amb el tema econòmic. De què serveixen les entrevistes als participants dels camps? Seria millor no fer-les i enviar els diners del salari que us estalviaríeu a una organització local. Crec que no serveixen per res.
Què passaria si en els camps hi participés alguna persona que no reunís els requeriments de maduresa necessaris (independentment de l’edat) per participar-hi? I l’altre pregunta que no es pot defensar legalment però sí moralment és: Si resulta que una persona seleccionada per vosaltres i degut a la seva conducta poc madura en el país que es visita, tingués una accident o agafés una malaltia, fins a quin punt Setem podria ser co-responsable per haver seleccionat a aquesta persona?
7.- Mariscada de comiat
El Marisc m’agrada però hi ha vegades que em fa mal. La Mariscada de comiat a Maputo, sembla ser, va seguir el mateix ritual que altres anys. Primer una reunió amb l’organització local per treure conclusions de la nostra estada a Moçambic. Un cop acabada la reunió, entrega de la nostra aportació econòmica per anar tot seguit a un dels bons restaurants de la ciutat a primera línia de mar. El dinar va ser esplèndid acompanyat d’un bon vi blanc amb postres incloses. L’organització local va pagar (convidar?) el dinar. Més o menys va costar un 30 % de l’aportació econòmica que acabàvem de fer. A més a més, pel que havíem estat veien durant la nostra estada en zones rurals, probablement amb aquells diners una família podia viure durant un mes.
On és la sensibilitat de Setem envers les relacions Nord-Sud? No va ser una cosa improvisada, els altres anys també s’havia fet.
Bé, això és tot. No me n’empenedeixo d’haver-hi anat però no ho repetiria.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)