Croniques: Festival Tango a Holanda

Primer dia:
Una de les coses que sorprenen a Holanda és que sembla que hi hagi més qualitat de vida. Moltes bicicletes, poc transit i bon nivell de vida. Es curiós veure les motos circulant pel carril bici sense casc.

Comparant el tango d'aquí amb el de Rússia, allà hi ha molta més joventut i estic per sobre la mitja d'edat i en canvi aquí soc el nen.... també hi ha gent jove però som minoria. L'Hotel on estic esta reservat nomes per gent del tango. Surt bé de preu perquè compartim les habitacions amb altres tanguistes, son habitacions amb 3 llits. Jo vaig ser el primer en arribar a l'habitació i el primer que vaig fer va ser separar el llit de matrimoni i agafar el millor lloc. La tercera persona encara no ha aparegut, de moment només comparteixo l'habitació amb un francès.

Segon dia:
Aquesta matinada he arribat a l'hotel a les 4 després de ballar tota la nit. Només he dormit 4 hores perquè aquest matí tinc 3 hores de classe. I no he pogut dormir gaire perquè el francès ronca. M'he llevat emprenyat i quan em vestia he vist que el francès es llevava i he baixat ràpid a esmorzar per no coincidir amb ell. Al menjador per esmorzar no havia ningú, encara era d'hora, només havia tingut temps d'assaborir el suc de taronja quan ha aparegut el franchute s'ha assegut a la meva taula, i bé, hem començat a parlar. Li he perdonat la roncada perquè m'ha fet gracia. Em deia que no tenia quasi caps de setmana lliures perquè havia de treballar. I al final he pogut esbrinar quina era la feina que feia: es inseminador de vaques!!!!! I per la cara que tenia potser patia de zoofília....

Aquest matí he fet dos classes de tango i ara vaig a descansar que aquesta nit hi ha ball un altre cop.

Quan anava a les classes he passat per davant d'una casa on hi havia policia davant d'un munt de fulles de marihuana que anaven treien. Passaves per allà i feia aquella olor tant característica. Resulta que pots cultivar a casa per consum propi però si la vols comercialitzar aleshores has de pagar impostos, etc, etc...

Després he anat a descansar una mica per agafar forces per la nit. He arribat a l'habitació i el francès descansava (he pensat que no dormia perquè si no hauria roncat) quan ja estava al llit, aleshores ha aparegut el tercer home, un alemany. Hem estat parlant una mica. L'objectiu era que el francès no pogués entrar en un son profund. Però ha sigut marxar l'alemany i el francès ha començat a roncar. Jo estava tant cansat que m'ha costat menys adormir-me. Però només he pogut dormir fins que s'ha despertat el francès perquè estava tant content que s'ha posat a cantar tangos. Començo a creure que estava content perquè aviat tornara a veure les seves vaques.

Les classes han estat força interessants. Hem canviat de parella i he trobat una belga que era bastant tiquismiquis i tampoc tenia un nivell gaire elevat. El fet de que la noia fos de parla francesa i l'experiència amb el company d'habitació, només fa que confirmar tots els perjudicis que ja tenia del mon francòfon....

Tercer dia:
Aquest matí he tingut un d'aquells esmorzars que fa que aixo del tango enganxi. Me llevat i al cap de 15 minuts ja estava al menjador, havia poca gent i he saludat a dues noies que després del tanteig inicial al final m'han dit que em poses amb elles. Una vivia a Noruega i l'altra a Dinamarca, després d'una llarga estona parlant en angles hem començat amb les presentacions, quan els hi he dit que tenia un nom alemany ho han trobat una mica estrany. Però... la que vivia a Dinamarca no era danesa, era alemanya, concretament de Baviera i em parlat una mica en alemany, però resulta que la de Noruega, es deia Natasha i no era noruega, era russa. I m'he posat a parlar en rus. L'alemanya no ha quedat penjada perquè han vingut unes altres alemanyes i ja al final de l'esmorzar, quan la russa ha marxat m'he tornat a afegir amb les alemanyes Em sembla que hi havia algunes taules del costat que feien veure que no escoltaven però diria que estaven sorpresos.... senzillament un esmorzar habitual en un festival de tango...

Quart dia:

res excepcional. M'he llevat a les 7 del matí per anar a de Nijmegen a Eindhoven a agafar l'avió. He arribat a Barcelona a les cap a les 3:00, després de dinar he acabat de preparar un parell de mones. I a la nit un altre cop a ballar, que això enganxa....

Manual de Granja: Relació entre les ovelles i les especies marines.

Quan vaig a pixar, a vegades tinc pensaments. Penso en els turistes que venen i que també pixen i deixen la merda aquí per després tornar al seu país. Penso en tots els envasos de plàstic de cremes solars i menjars per emportar que quedaran en abocadors i que tardarà molt de temps en eliminar-se. Penso en tots els champus, detergents i altres líquids que també van a parar al mar. Penso en la contaminació de tots els busos turístics. I mentre això passa, la Barcelona es torna guai perquè venen molts ramats d'ovelles estrangeres i els hotelers es fan rics. Al mateix temps, en comptes d'atraure mà d'obra qualificada, el que venen son futurs cambrers per treballar en bars i restaurants a l'estiu.

I el mar, no només s'està convertint en una claveguera. Un dels principals problemes és que està augmentant la seva acidesa degut a l'absorció del CO2 que afecta al cicle del nitrogen. I això afecta directament a moltes especies marines.

REPTES EXTREMS

La competició de donar la volta al món amb veler (“Barcelona world race” en anglès) és una cosa que no faré mai però que m'agradaria. Aquest cop l'he pogut seguir i m'he sentit vinculat gràcies a que el Jaume, un ballador de tango, participava en aquesta regata. Per poder estar quatre mesos navegant per alta mar només dues persones i on es passen molts dies sense veure la costa, has d'estar preparat mentalment. No tothom està capacitat per aquests reptes. Però no només es tracta d'una regata complicada, també ha de ser complicat haver de tornar a la rutina diària un cop ja s'ha acabat. És com quan tornes de vacances però molt més difícil de digerir.

C - R - I - S - I

“CRISI”, sens dubte la paraula de moda d'aquests últims anys. Pensem que és un procés independent, que ve i s'en va sense saber perquè i que no ho podem controlar. No ens enganyem! Una de les principals causes de la Crisi és la financera. Pensàvem que els diners era com aigua que rajava d'una font i podíem accedir a la font quan tinguéssim necessitat.

El sistema econòmic el podem considerar un esser viu, i els últims anys era drogodependent dels diners. Vivíem a crèdit i es va permetre perquè beneficiava a molta gent. Els Bancs eren com els camells que traficaven amb aquesta droga-diner i també els primers interessats en augmentar la dosi anual. Ara estem en síndrome d'abstinència. No hi ha diners, els estats estan endeutats, les famílies estan endeutades i les empreses també. I de moment no tornarem a créixer com ho fèiem abans. Això vol dir que estarem uns anys amb alts percentatges d'atur i quan s'acabi aquesta “crisi” no tornarem a viure com vivíem abans, ho farem d'una altra manera. Perquè si ho féssim tindríem una altra crisi, la energètica. No hi ha prou recursos naturals per créixer a nivell planetari tal com ho fèiem ara fa 5 anys. Encara pensem que el petroli i els recursos naturals en general son infinits, és com una altra font que ens pensem que també raja sempre. Quan aquesta font hi hagi menys aigua, la crisi d'ara serà un acudit.

De la mateixa manera que no érem conscients que el diner fluïa com l'aigua. Tampoc som conscients del cost de l'energia. L'accident nuclear al Japó potser serveix per conscienciar a la gent que la generació d'energia no pot ser infinita. És lògic que a l'estiu es produeixi neu artificial per poder esquiar en un pavelló esportiu? és lògic que a l'hivern hi hagi piscines climatitzades a l'aire lliure? o que per fer un cafè necessitem una màquina connectada a la corrent elèctrica? així com que tinguem aparells elèctrics per afaitar-nos, rentar-nos les dents, fer un suc de taronja? És lògic que mengem fruites importades de sudamèrica, o altres països llunyans? Aquestes son les preguntes prèvies a si l'energia nuclear és necessària o no.

Com que no sembla que hagi d'haver un canvi important amb la política de centrals nuclears. Passaran els anys i com la quantitat d'instal·lacions nuclears augmenta i també envelleixen, i haurà més probabilitat d'accidents nuclears, per tant, dintre d'uns anys deixarem un món amb zones on no s'hi podrà viure durant segles per l'alta radicació. Ara ja n'hi ha dues: Chernobil i Fukushima.

Una mica de teories científiques – II (física quàntica)

Sovint no som conscients que és gràcies a la llum del sol que existeix el dia i la nit. Com tampoc som conscients de l'impacte que havia de tenir quan a l'any 1543 es va publicar la obra pòstuma de Copèrnic plantejant que el sol era el centre de l'univers i no la terra com fins aleshores es pensava. Aquests avenços en la ciència acaben afectant a la manera de pensar i influeixen a la societat.
Els avenços científics cada cop es produeixen de manera més ràpida i és possible que la societat no tingui temps d'assimilar-los i es produeixi una sensació de vertigen.

Una branca de la física que trobo interessant, per les repercussions que ha tingut, és la de la física quàntica que estudia el comportament de la llum i de la matèria a escala dels àtoms, molècules, electrons, protons, neutrons i altes partícules més petites.

Més o menys diu això, imaginem un home caminant i donant voltes a una plaça i que el veiem passar asseguts des de la terrassa d'un bar. El primer cop veiem com passa amb la mà a la butxaca, el segon cop veiem que s'està tocant el nas i quan torna a passar s'està rascant el cap. Si utilitzem personatges de ficció, imaginem que aquest home és superman i com que camina molt ràpid ja no podrem veure on es troba, només veurem una orbita al voltant de la plaça i podrem fer suposicions d'on és troba i que està fent. Aquesta orbita seria com la d'un electró i la plaça un àtom.

El fet de la dificultat de saber on és troba superman en un determinat moment i que està fent, ens porta a haver d'utilitzar càlculs de probabilitats per determinar la seva posició. Per tant podem dir que superman està ocupant diferents posicions i que té mà a la butxaca, al nas i s'està rascant el cap, i tot succeeix al mateix moment. A partir d'aquí neixen les teories dels universos paral·lels.

A més a més del canvi de concepte que representa haver de deixar el determinisme i passar als càlculs de probabilitat per explicar la física (i la realitat). També hi ha un altre canvi de concepte important i és que l'observador que vol saber alguna cosa ja sigui de superman o de l'electró, el fet d'intentar mesurar-ho ja afecta i modifica al sistema observat. No som independents als sistemes que observem, el fet d'observar ja afecta d'alguna manera al subjecte observat.

Pensant en això últim: Quines conseqüències té el turisme en general? i el turisme en països en vies de desenvolupament en concret? Quines repercussions té observar/ mirar la televisió? O l'industria del cinema? Exactament no ho sabem, només podem fer especulacions de probabilitats.

I encara una altra conseqüència del fet d'observar: Quines repercussions té el fet d'observar un blog...?

Una mica de teories científiques - I

Recordant algunes teories i hipòtesis científiques, n'hi ha tres que m'han impactat i que son les que puc aplicar a la meva vida:

1.- Teoria del caos

3.- Teoria universos paral·lels

2.- Teoria probabilitats

La Teoria del Caos diu que una petita i insignificant variació en les condicions inicials d'un sistema pot generar grans variacions en la evolució posterior d'aquest sistema. També es coneix com efecte papallona. Una papallona que amb les seves ales mou l'aire de Pekin, pot acabar generant una tempesta a Nova York. El fet de que aquesta teoria està descrita en formules, vol dir que és determinista perquè pot predir i explicar les variacions futures. Es a dir que el caos, en el fons, te la seves pròpies lleis de funcionament i que de caòtic no te res.

Com que qualsevol acció minúscula que fem o decisió menor que prenem, pot acabar generant altres accions o decisions de dimensions i repercussions considerables, podria ser que quan decideixo escriure aquest blog, alguna persona que el llegeix pren unes decisions que tenen conseqüències en la vida d'altres persones i aquestes també prenen altres decisions importants. Al final es produeix un gran canvi de sistema que no semblava factible només amb aquestes línies. (Es pot substituir la paraula “aquest blog” per “al facebook d'un ciutadà de Líbia”).

La Teoria d'Universos Paral·lels neix arrel d'estranys fenòmens observats en la física quàntica i realment son tant apassionants que prometo un escrit exclusivament dedicat a la física quàntica. Per tant aquí només explicaré aquesta teoria i no com s'ha arribat. Bé, aquesta teoria diu que existeix un univers paral·lel ja que partim de la hipòtesis que hi ha infinits universos (o dimensions) però que les coses que poden succeir son finites, per tant ni haurà com a mínim un univers o dimensió que serà exactament igual al que estem ara en aquest moment. Això costa d'imaginar però hi ha un altre exemple més terrestre: Agafem infinits micos i els posem davant d'un ordinador i que comencin a escriure. El primer mico potser començarà a escriure: “unbb”, el segon “unab”, el tercer “una mic”, i així tots els infinits micos. Doncs n'hi haurà com a mínim un que haurà començat: “Una mica de teories científiques – I” i haurà escrit el mateix que ara esteu llegint aquí.

Aplicacions, doncs quan dubteu que potser hauríeu d'haver fet una cosa i no l'altra, segurament en un altre univers vareu decidir fer la que havíeu descartat. No se, igual ajuda per a consolar-se...o igual esta succeint realment en una altra dimensió...

La Teoria de probabilitats és massa senzilla per explicar-la. Però esta bé saber quines probabilitats d'èxit tenim abans de prendre una decisió. Però rellegint l'escrit dels cervells (planificació d'exercicis per a la salut-mental). Les decisions no només es prenen en el neocòrtex (cervell racional), també ho fan en el sistema límbic (cervell emocional) per tant a vegades hi ha decisions que semblen molt lògiques però no sabem per que però no son les que hem pres.

Una altre aplicació pràctica d'aquesta teoria combinada amb la d'universos paral·lels és que aquest escrit que ara estas llegint, tens la probabilitat del 50 % que l'hagi escrit jo, l'altre 50 % pot ser un d'aquests infinits micos que s'ha posat davant de l'ordinador. I això significa que hi ha un 50 % de probabilitats que les teories de la evolució humana no siguin certes (sempre i quan es demostri que el blog que llegiu és el d'un mico).

Planificació d'exercicis per la salut (mental)

Per intentar cuidar el cos i fer salut, entre setmana, quan vaig al gimnàs intento fer bicicleta estàtica per reforçar cardiovascular, a vegades una mica de cinta per enfortir la musculatura de cames, o piscina per l'esquena i columna vertebral. Però els caps de setmana intento fer treballar de manera conscient un altre òrgan vital, el cervell.

Vaig començar a pensar en tot això quan vaig llegir un article d'intel·ligència emocional i un altre sobre una malaltia que patien alguns músics professionals d'una espècie de col·lapse o "curtcircuit" del sistema nerviós que impedia tocar l'instrument en que tota la vida havien estat practicant. I això era degut a la repetició reiterada d'un moviment. És a dir, que necessitem fer coses noves per exercitar el cervell.

Les conclusions a que he arribat després de llegir alguns articles per internet, és que el cervell està principalment estructurat en tres parts. Segurament és una manera fàcil de simplificar el seu funcionament ja que no ho sabem tot d'aquest òrgan com per exemple com s'origina el pensament, la consciència, i moltes altres qüestions.

Les tres parts son:

Cervell reptilià

Sistema límbic

Neocòrtex

El cervell reptilià és la part més antiga del cervell en la seva evolució. És bàsicament l'instint de supervivència. Actua amb respostes automàtiques per respirar, el bategar del cor, fugir o atacar, buscar aliment, etc...

El sistema límbic és la part intuïtiva que genera les respostes emocionals a partir de la memòria de les vivències associades. Gestiona les emocions com la por, la tristesa, l'alegria, la ira, etc, etc...

I el neocòrtex, l'escorça externa del cervell, és la part més nova del seva evolució. S'encarrega de les respostes analítiques utilitzant la informació que recull dels altres dos cervells. Aquesta part no només gestiona amb la memòria el passat o el present, també te la capacitat de generar escenaris futurs.

Aquests tres cervells estan interconnectats i segurament el fet de fer-los treballar és bo perquè interactuïn entre ells i s'entrenin a gestionar tota la informació rebuda. Ha de ser bo pels nens perquè pugin ampliar al màxim les seves capacitats d'aprenentatge i en la gent adulta tenir una vida saludable i retardar el màxim temps possible qualsevol malaltia relacionada amb el cervell com el alzheimer.

Planing pel cervell reptilià

Un bon exercici pel cervell reptilià, és el fet de viatjar, però no fer el turista d'una gran ciutat tal com si fos un parc temàtic (com per exemple Barcelona), sinó viatjar sol per un país desconegut amb poques possibilitats de comunicar-nos, segur que és una de les poques maneres de trobar-nos en entorn totalment nou i aquesta tensió és la que activa aquest cervell reptilià. Com quan els caçadors primitius exploraven noves selves en busca d'aliment.

Desconec si el funcionament del cervell reptilià te alguna relació amb la pujada d'adrenalina, però si fos així, segur que els esports de risc o generar situacions d'estres de manera controlada també deuen anar bé.

Planing pel sistema límbic

Pel que fa al sistema límbic, on reposen les emocions. Un bon exercici per exemple podria ser en una tarda anar a veure una peli de tensió i en acabar anar a veure un drama. Segur que veure aquestes pel·lícules de forma seguida genera emocions diferents que després s'han d'ordenar.

L'art en general és una manera que permet modular les percepcions i ens permet plantejar-nos coses des de nous punts de vista.

Planing pel neocòrtex

I finalment per treballar el neocòrtex potser ajuda el llegir, estudiar un idioma, jugar als escacs, escriure un blog, etc...

Planing de la quarta dimensió

Hi ha una quarta dimensió que no se on ubicar-la i és l'espiritual. Potser és la connexió amb nosaltres mateixos (o una bona connexió entre totes les parts del cervell), o la sensació de benestar psíquic. Això és gràcies a les endorfines que és una substancia que genera el nostre propi cos.

Les drogues el que fan és fer pujar les endorfines exageradament, aleshores el cos deixa de generar les seves pròpies endorfines i la persona necessita continuar prenent drogues per sentir-se bé i mantenir uns nivells d'endorfines acceptables.

El que fa augmentar les endorfines de forma natural és escoltar música. La música no deixa de ser un massatge pel cervell ja que cada nota incideix a un lloc diferent en funció de la freqüència del so. També va bé el caminar, ballar, fer exercici, quedar amb amics, etc... i les endorfines també és poden generar amb la meditació o amb el ioga. No deixa de ser curiós que per augmentar les endorfines serveixi tant el fer esport com el fet d'estar-se quiet meditant.

Segurament em deixo moltes coses que es poden fer, si en sabeu algunes de bones, si-us-plau no dubteu en comentar-ho aquí així els lectors podrem aprendre més coses.

L'avi-ador

Cada cop que he d'agafar el metro a la Plaça Universitat em passa el mateix, he d'aturar-me, respirar fons i concentrar-me per recordar on volia anar.

Fer-se gran és complicat. Les cames no m'ajuden i la memòria tampoc. De petit ja n'era de despistat i es veu que això amb l'edat augmenta... Però alguna cosa estranya devia estar passant, tenia la impressió que la família m'enganyava, m'amagava alguna cosa. Les sospites varen començar un dia que el meu fill va venir a casa de visita, notava que em mirava amb uns altres ulls, sobretot quan no podia recordar el seu nom, però em deia que no em preocupés, que sempre m'havia passat el mateix i això em tranquil·litzava.

Ara, però, en dirigir-me a les taquilles per comprar el bitllet, no entenia res. Els venedors havien fugit i al seu lloc havien posat uns controls automàtics que només et donaven pas si introduïes una targeta. Ho començava a veure clar! era la targeta de racionament, i tota aquella gent anava a buscar el menjar que els corresponia. Una mica d'arròs, sucre i pa. Era una rutina quotidiana que es repetia, tothom s'afanyava a buscar aliments quan les bombes havien deixat de caure i ja no sentíem el soroll dels motors dels avions. Però aquell soroll, més que bombes, semblaven rodes de monopatí...., tant li fa! a vegades em confonen tots aquells records que vaig viure de petit i de tant en tant perdo la memòria, perdem la memòria... on volia anar?... on volíem anar?...

LLiscant pel pendent

Frueixo lliscant pel pendent,

cotxe nou, xapa lluent.

La música encara present,

ressona en el meu pensament,

la festa va ser llarga,

com també ho serà la ressaca.

Ara comença el cansament.

Pis inaugurat, hipoteca permanent.

Manual de Granja: El Pollastre ha mort!

Si agafeu un pollastre, li talleu el coll i el deixeu reposar en una palangana durant 30 minuts, quan torneu, podeu afirmar sense cap mena de dubte que el pollastre és mort. Aquesta afirmació no és del tot correcta ja que en el pollastre encara hi ha un munt de cèl·lules i microorganismes que continuen vius, son els mateixos organismes que fa una estona treballaven junts i funcionaven com a pollastre, un cop el pollastre és mort, tots aquests organismes segueixen el seu camí de manera independent i caòtica Podríem dir doncs, que l'ànima del pollastre és aquesta força invisible que fa que tots el microorganismes treballin junts i de manera coordinada sota la forma d'un pollastre.

Quan miro Barcelona des de Montjuïc i veig tot el transit de cotxes i la gent caminant pels carrers i entrant i sortit de les boques de metro, m'imagino que els carrers son les arteries i les persones les cèl·lules que treballen de manera coordinada perquè hi ha una força invisible que també les manté unides com en el pollastre. Aquesta força que manté tot això seria l'ànima de la mateixa ciutat.

Algo semblant passa amb el sistema solar, on els planetes donen voltes al sol. En aquest cas la força de gravetat seria com força invisible que manté tots aquests plantes en moviment de forma coordinada.

Però resulta que la gravetat no ho és tot. La llum, que son partícules en forma de fotons i ones electromagnètiques, d'alguna manera arriba a la resta dels planetes. Aquestes relació de partícules i ones entre els planetes, que és una forma d'energia, també ha d'existir d'alguna manera entre les persones que conviuen en una ciutat i per suposat entre les cèl·lules del pollastre.

Tornant al pollastre passats alguns dies, veiem que l'avançat estat de putrefacció on encara hi ha microorganismes que segueixen el seu procés i que segurament es comuniques i intercanvien partícules i energia amb els altres microorganismes que comparteixen destí

Si l'ànima era la força que mantenia junts tots els microorganismes treballant en forma de pollastre, un cop el pollastre és mort, podria dir-se que aquesta energia s'ha transmès als aquests microorganismes (d'aquí podrien néixer teories de reencarnació).

Agafant totes aquestes idees i aplicant-les per exemple al model de ciutat o poble. Si en un determinat poble hi ha una fàbrica que dona feina a la majoria dels seus habitants i aquesta fàbrica tanca, podríem dir que aquest poble començarà a morir i que al cap d'uns mesos ja no existirà el poble com a tal. Els individus començaran a funcionar de manera independent com si fossin microorganismes i amb el temps potser es començaran a dispersar per integrar-se a altres pobles. Això són un altre cop com les teories de reencarnació. Potser durant l'ultim segle hem viscut una societat amb tendència al individualisme i hem deixat de pensar com a col·lectiu, com a persones que vivim en un mateix entorn.

I si a més a més resulta, que el pollastre que ara és mort (l'he mata jo), quan era viu l'estimava, i mentre el cuidava i l'alimentava, es produïen intercanvis de partícules d'energia i fotons amb mi. I tot i que ara és mort, aquestes partícules estan integrades en el meu sistema i encara el sento proper. Snif...

Per tant, hi ha alguna força invisible o una ànima que manté els plantes junts, que fa que les ciutats funcionin i que els pollastres posin ous i quan aquests sistemes deixen de funcionar, aquesta força invisible no desapareix, es transforma i s'integra en altres sistemes, com l'energia, i al final potser estem parlant d'una gran força que és la suma de totes aquestes forces invisibles.

Istanbul, Novembre 2010 (mirant com els vaixells creuen el Bosfor mentre esperava la vesprada per participar en un Festival de Tango)

Previsions econòmiques 2010

Ara feia més de 2 anys que no escrivia en aquest blog. I avui escric amb la intenció de de fer-ho amb certa freqüència. Espero que ni sigui un inici efímer i que tingui certa “constància”.

“Constància” és la paraula clau que tothom hauria de tenir en la seva llista particular de paraules valuoses en el moment que és més necessari. La “constància” serà necessària però no suficient per sortir d'aquesta crisis econòmica en la que ens trobem.

Avui en dia hi ha molts aprenents d'economia que s'anomenen experts i no tenen ni idea del que passa, només són capaços d'explicar el passat, jo també m'atreviré a fer a economia-ficció i intentaré fer les meves previsions econòmiques per escrit d'aquest 2010 i a veure si es compleixen.

Personalment, estic impregnat de pessimisme. Crec que la situació en la que ens trobem serà llarga. Sovint sentim parlar de la dècada perduda referint-se a la situació del Japó, però dintre d'uns quants anys ens habituarem a sentir parlar de la nostra dècada perduda.

L'economia està basada en el consum i el consum ha posat el fre de mà. Els estats per intentar salvar a l'economia augmenten el dèficit, això vol dir que algun dia l'haurem de pagar amb més impostos. A més a més, el petroli, degut a l'augment de demanda pel creixement de Xina, i la disminució de la producció per la dificultat d'extracció ja que cada cop està a més profunditat i n'hi ha menys, anirà pujant de preu i contribuirà a augmentar la inflació. Amb aquest escenari augmentarà l'euribor i es tornara tornarà a ressentir el consum. O sigui que hi haurà inflació amb un baix creixement econòmic que serà insuficient per generar llocs de treball.

Però resulta que l'escenari anterior és el menys dolent. Si els estats no augmentessin el dèficit, tindríem estancament econòmic i deflació, (busqueu per Internet “estanflació”) i això voldria dir un atur immens com va passar als EEUU als anys 30.

Podríem pensar que la Xina reactivarà l'economia mundial, seria fàcil, però a nivell ecològic no seria sostenible. Augmentaria la contaminació, construcció massiva de centrals nuclears, extracció massiva de recursos naturals generant tensions polítiques a diferents punts del planeta.

És a dir, que en el futur ens esperen grans canvis socials, econòmics i polítics. Però aquests canvis tenen la doble dimensió de col·lectius / individuals. A nivell individual cada persona sabrà el que ha de fer, a nivell col·lectiu, tinc la sensació que hi ha un important número de persones que pertanyen a la generació GH (Gran Hermano) i que prefereixen continuar mirant la realitat des d'una altra perspectiva.

I parlant de realitats..., obro un parèntesi en aquest blog per deixar caure una frase lapidaria (per emmarcar): LA FELICITAT NO DEPEN DE L'ENTORN, DEPEN DE LA PERCEPCIÓ DE L'ENTORN. Tanco el parèntesi.

Finalment, tota aquest parafrasejada per arribar a les anunciades previsions del 2010:

Atur: Ens pensem que les xifres rodones son límits superiors com quan vas a comprar rebaixes i les coses valen 99 euros. Doncs l'atur superarà les xifres rodones del 20 % o 4.000.000 i acabarem l'any amb xifres oficials de 4.400.000 aturats.

Borsa: Ningú sap com acabarà. Abans que acabi l'any crec qua hi haurà una sotragada (en diuen correcció) i l'any podria tancar amb una baixada d'un 18 %.

Política: A Catalunya, les properes eleccions apareixen nous partits i l'escenari quedara molt fragmentat. A més a més, el tripartit no sumara, per tant arribarà la sociovergència.
A Espanya, el Zapatero a perdut tota credibilitat i després del mandat d'Espanya de la EU, anunciarà que no es presenta a la reelecció.

Euribor: a partir de la segona meitat començara a pujar i tancarà l'any en un 2,3 %. Una bona dada si com crec el 2011 podria acabar en un 5 %.

Socials: Amb la crisis, l'augment de l'atur i tota aquella gent que deixarà de cobrar l'atur, augmentara el descontentament i l'agressivitat al carrer. Val més evitar discutir al carrer, sempre pot haver-hi algú que aprofiti la discussió per alliberar les seves tensions. Però tot això serà a nivell individual, a nivell col·lectiu continuarem sense gaires pretensions. Per tant, aquesta agressivitat individual només serà un problema d'ordre públic. A nivell col·lectiu, els catalans continuarem atontats sense gaire ambició política, encara que podria augmentar la consciencia nacional, passarà com sempre, ens espantarem, baixarem el cap i anirem cap a casa sense fer soroll per no molestar.

Estatut: No crec que surti cap sentencia abans de renovar el TC ja que aquest ha perdut totalment la seva legitimat. I quan surti la sentencia, no s'haurà resolt absolutament res perquè des d'Espanya, tant les esquerres com les dretes, no tenen cap intenció de canviar l'estructura de l'estat.

I per acabar, enllaçant amb la frase lapidaria que he deixat caure a mig text, aquest any he començat un curs de ball de Lindy Hop que es balla amb música de swing. Es un ball que va començar en les classes populars negres als EEUU cap els any 30, en plena depressió econòmica. I és sorprenent la alegria i força que te aquest ball quan el situem en aquella època. A vegades sembla que hi hagi algun tipus de paral·lelisme o llei pendular i que aquells anys tinguin alguna semblança amb la situació actual. Per tant, com la felicitat depèn de la percepció de l'entorn, mentre duri la situació econòmica actual, haurem d'aprendre a ballar tots la música que soni.

Quetindralanegra

Aquest video és pels amics de Quetindralanegra:

Londres vs. Barcelona (1-0)

Ens fa gràcia quan llegim que pels carrers de Londres hi ha hagut una alerta química perquè un restaurant Tailandes preparava una salsa picant. Quina gràcia aquests anglesos! Però resulta que aquí a Barcelona, ja fa dues setmanes que per les nits i a vegades durant el dia, fa una pudor metàl·lica diria jo, de pixum de gat diuen els diaris, i encara és hora de localitzar d’on ve aquesta pudor i que algu dongui explicacions.

El dia que, posem pel cas, hi hagi un accident al port de Barcelona i, per exemple, un contenedor amb material químic es trenqui, quants dies hauràn de passar per assabentar-nos d’alguna cosa si és que ens n’assabentem?

País, país....

http://www.lavanguardia.es/lv24h2007/20071004/53398948929.html

Museu Frederic Marès

Durant les festes de la Mercè’07 vaig anar a donar una volta pel centre. Era dia de portes obertes pels museus de la ciutat. Passejant pels voltants de la Catedral, vaig anar a parar al davant del Museu Frederic Marès, un museu on mai hauria pagat ni un euro per entrar. No m’atreia. Però com que aquell dia era gratuït vaig decidir entrar per investigar. La sorpresa va ser gran. Hi heu d’anar, val la pena.

A la planta baixa recomano una visita ràpida per endinsar-se en una època passada. Veureu molts santcristos que fan por i verges de fusta que ploren sang. Després del primer xoc, quan encara dubteu de si heu de continuar la visita o no, prepare-vos per gaudir en el primer i segon pis. En Frederic Marès era un col·leccionista professional. Hi ha moltíssimes coses que eren d’us cotidià. Tisores, claus, sobretaules de flors, auques, joguines, rellotges, pipes, bastons, etc, etc, etc.... Realment et transporta al temps dels besavis.

I parlant de temps i de besavis, només vaig fer una foto. És d’una col·lecció de rellotges de butxaca on hi apareix el meu reflexe a sobre del vidre. M’agrada el contrast entre el temps que marca els rellotges, els mateixos rellotges com a testimoni del temps i la meva pròpia silueta que anira canviant al llarg del temps i que canviarà més ràpidament que els mateixos rellotges exposats.

http://www.museumares.bcn.cat/index.htm

Mozambic Agost 2007

Aquest estiu he estat a Mozambic amb el Setem. Aquí penjo unes fotos i unes musiques. També una carta enviada a Setem criticant alguns punts. L'objectiu de la carta és que si són suficientment llestos, puguin apendre dels errors i evitar a que tornin a passar.

Les fotos:
http://www.flickr.com/photos/14061827@N06

Les musiques:
http://www.box.net/shared/vnutf7h9q8

La carta "oberta":

CARTA A SETEM

Aquest estiu del 2007 he estat en un dels Camps de Solidaritat organitzat per vosaltres i com que hi ha coses que no m’han agradat, a continuació us explico quines són per tal que les pugueu analitzar i, si s’escau, solucionar-les:

1.- Descripció Incorrecta del Camp de Solidaritat

La descripció del camp deia:

04-UNAC (Uniao Nacional de Camponeses)

Lloc: Maputo, Moçambic

Organització local: Moviment social que agrupa diverses organitzacions de camperols de tot el país i que lluita per millorar el control sobre la producció agrària amb l’objectiu d’assegurar l’alimentació de la població (Sobirania alimentària).

Activitat del grup: Convivència amb famílies. Coneixement del moviment i participació en algunes de les seves accions.

Observacions: 6 participants. És convenient entendre i parlar portuguès. Agost.

La realitat va ser una altra:

Lloc: Vaig escollir aquest camp per estar a la capital, però resulta que vam haver d’agafar un autobús local per fer un viatge de més de 1000 km durant 18 hores i amb dues parades de mitja hora. En l’autobús no hi cabíem i a cada parada havien de treure les motxilles per la finestra perquè bloquejaven la porta de sortida.

Activitat del grup: Vaig agafar aquest camp perquè trobava interessant la possibilitat de conviure amb famílies per conèixer una altra realitat de més a prop. Doncs en cap moment vam viure amb famílies. Sobre el “participar en algunes de les seves accions” queda molt bé però encara no sé què vol dir exactament. La nostra tasca era fer visites de mitja hora o una mica de senderisme (però això ho comento en el punt 4)

Observacions: 6 persones ho trobo correcte, és un grup àgil en la presa de decisions i fàcil per moure les persones i motxilles en els mitjans de transport que utilitzàvem. Però resulta que no érem 6, sinó 9, i això es nota a l’hora de coordinar transport i prendre decisions.

2.- Falta comunicació fluida entre Setem-organització local

Faltava un parell de setmanes per anar cap a Moçambic i vàrem rebre de l’organització local una segona programació dels llocs on aniríem diferent a l’anterior . En aquesta segona programació s’havia inclòs Manica, la zona que estava a l’alçada de Beira, a 18 hores de distància amb autobús. Quan el grup ens vàrem reunir a BCN, vam dubtar de que si era un error i en comptes de Manica era Maniça, a 40 Km de Maputo. Doncs no va haver ningú de Setem per enviar un mail a l’organització local i aclarir de que estàvem parlant, de Manica o Maniça.

3.- Desproporció entre fase-1 i fase-2 sobre dinàmiques de grup

De la primera fase, vàrem fer dinàmiques de grup pròpies d’un esplai d’adolescents (com els gomets de colors enganxats al cap per parlar de teories grupals, etc, etc...). Però quan estàvem a la segona fase, la dinàmica de grup va ser zero. Durant les primeres dues setmanes, la sensació era que no estava amb un grup sinó que amb 9 individus on no hi va haver cap reunió per parlar o reflexionar de les coses que vèiem. Va ser quan em vaig plantejar deixar el grup perquè per anar amb 9 individus on no hi ha un intercanvi de reflexions, és millor anar sol. Aleshores va haver una petita crisi de grup que va provocar la primera reunió/discussió i les coses van canviar una mica. Per part del coordinador vaig trobar a faltar el lideratge per crear un ambient propici.

4.- Camps de Solidaritat vs. Ruta solidària

He tornat amb la sensació que vaig estar fent una Ruta Solidària i que encara no sé què és un Camp de Solidaritat. La nostra tasca consistia en visitar a associacions de camperols amb els que estàvem entre 30 minuts i una hora. Ens explicaven el que feien i marxàvem. Això una setmana està bé, però fer això durant tots els dies que vàrem ser allà, tenia la sensació de que perdia el temps. Bé, perdre’l no, vam fer senderisme, es va anar a la platja un parell de dies, etc.. al final em sentia un turista, per això m’ho vaig passar bé. Però a vegades la frustració neix quan la diferència entre el que trobes i el que et penses que hauria de ser és gran, i en el meu cas, les expectatives eren altes i el que m’he trobat m’ha decebut.

5.- Objectius Setem

Una de les coses interessants d’aquest viatge és la oportunitat de parlar amb cooperants que porten anys treballant a Moçambic. Hem trobat gent que porta anys allà i hem comprovat de que molts tenen dubtes de quina és la millor manera d’ajudar. La pregunta clau que faig és: I Setem què en pensa? Quina creu que és la seva manera d’ajudar? No teniu dubtes de si el que feu és el millor? M’explico, l’impuls inicial per apuntar-me a Setem, com molta gent, va ser buscar una ong amb experiència en enviar a gent en Camps de Solidaritat i poder aportar alguna cosa a aquests països. No volia salvar el món però volia tenir una experiència gratificant de coneixences amb la gent d’un altre país. Fent visites de 40 minuts l’intercanvi d’experiències era molt superficial. I les visites a totes les associacions seguien el mateix patró perquè no hi havia temps d’aprofundir en res.

Aleshores vaig arribar a la conclusió que la missió de Setem consistia en fer 3 fases, on la tercera fase es tracta de transmetre el que hem vist. I amb aquest plantejament em vaig quedar i vaig pensar que semblava correcte i el vaig assumir. Però la sorpresa final va ser quan els últims dies vam tenir una reunió de grup (la primera que no estava originada per una discussió) per veure quina aportació econòmica fèiem en concepte de “despeses” i “ajuda”. De “despeses” vam fer-ne poques, ens ho vam pagar tot i vam dormir a llocs que eren de l’organització. I d’ajuda, no ho trobo bé perquè és com si fos a canvi d’haver-nos acollit, en definitiva, un negoci. Si l’objectiu és ajudar-los econòmicament, ho fem millor si ens quedem a casa i enviem el diners o millor amb les grans aportacions que està fent l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i no amb les de les nostres modestes butxaques.

6.- Procés selecció components del grup

Continuant amb el tema econòmic. De què serveixen les entrevistes als participants dels camps? Seria millor no fer-les i enviar els diners del salari que us estalviaríeu a una organització local. Crec que no serveixen per res.

Què passaria si en els camps hi participés alguna persona que no reunís els requeriments de maduresa necessaris (independentment de l’edat) per participar-hi? I l’altre pregunta que no es pot defensar legalment però sí moralment és: Si resulta que una persona seleccionada per vosaltres i degut a la seva conducta poc madura en el país que es visita, tingués una accident o agafés una malaltia, fins a quin punt Setem podria ser co-responsable per haver seleccionat a aquesta persona?

7.- Mariscada de comiat

El Marisc m’agrada però hi ha vegades que em fa mal. La Mariscada de comiat a Maputo, sembla ser, va seguir el mateix ritual que altres anys. Primer una reunió amb l’organització local per treure conclusions de la nostra estada a Moçambic. Un cop acabada la reunió, entrega de la nostra aportació econòmica per anar tot seguit a un dels bons restaurants de la ciutat a primera línia de mar. El dinar va ser esplèndid acompanyat d’un bon vi blanc amb postres incloses. L’organització local va pagar (convidar?) el dinar. Més o menys va costar un 30 % de l’aportació econòmica que acabàvem de fer. A més a més, pel que havíem estat veien durant la nostra estada en zones rurals, probablement amb aquells diners una família podia viure durant un mes.

On és la sensibilitat de Setem envers les relacions Nord-Sud? No va ser una cosa improvisada, els altres anys també s’havia fet.

Bé, això és tot. No me n’empenedeixo d’haver-hi anat però no ho repetiria.