Mazinger-Z (puños fuera)

Algunes series de dibuixos animats son apassionants. La primera serie que recordo que em vaig enganxar quan era petit era Mazinger-Z, quan aquesta es va acabar no recordo cap altra serie bona. Ens varen intentar atrofiar amb “La Casa de la Pradera” i les pel·lícules de guerra on sortia el Ronald Reagan d'actor i que va ser president dels EEUU, segurament als últims anys va estar manant amb la malaltia de l'alzheimer.

Semblava que quedar enganxat a una serie de dibuixos animats era com una varicel·la que un cop ja havies passat per ella quedava superada. Això va ser cert fins que va aparèixer en Son Goku, la Bulma, el fullet tortuga i les boles de Drac, bonissima. Una altra serie, la del Dr. Slump no la seguia tant però també m'agradava. Més tard va aparèixer el Shin Chan, que encara que tampoc la seguia diàriament, quan la veia feia molta gràcia i al carrer també notaves que la gent la seguia força.

Em pensava que ja s'havia acabat que no tornaria a passar. M'havia convertit en un seguidor de noticies en general i de la situació econòmica mundial. Però igual que l'amor adolescent que penses que no tornara mai fins que apareix un altre cop, acabo de descobrir “One Piece. El rei dels pirates.”, ho fan cap a les 21:35 entre setmana i em sembla que els dissabtes també, cap a la 1:00 de la matinada (del diumenge). És una serie que està molt bé i si puc la veig, m'agrada tant que les noticies han passat a un segon pla.

A vegades no se si és gaire normal gaudir d'aquestes series però no hi puc fer res. Quasi totes les últimes són d'origen japonès. Es curiós que en sàpiguen tant aquesta gent. Potser les característiques particulars del poble japonès, una cultura oriental i al mateix temps oberta a l'occident i amb una forta innovació tecnològica fa que això sigui possible. Ara fa falta veure com influenciara el tsunami i el desastre nuclear i quins valors hi haurà a les noves series que apareixeran als propers anys, perquè les series les fan perquè agradin i enganxin i per això intenten connectar tant com pugis a un public juvenil (i no tant juvenil..) i al final acaben sent un reflex de la societat.