Les fotos:
http://www.flickr.com/photos/14061827@N06
Les musiques:
http://www.box.net/shared/vnutf7h9q8
La carta "oberta":
CARTA A SETEM
Aquest estiu del 2007 he estat en un dels Camps de Solidaritat organitzat per vosaltres i com que hi ha coses que no m’han agradat, a continuació us explico quines són per tal que les pugueu analitzar i, si s’escau, solucionar-les:
1.- Descripció Incorrecta del Camp de Solidaritat
La descripció del camp deia:
04-UNAC (Uniao Nacional de Camponeses)
Lloc: Maputo, Moçambic
Organització local: Moviment social que agrupa diverses organitzacions de camperols de tot el país i que lluita per millorar el control sobre la producció agrària amb l’objectiu d’assegurar l’alimentació de la població (Sobirania alimentària).
Activitat del grup: Convivència amb famílies. Coneixement del moviment i participació en algunes de les seves accions.
Observacions: 6 participants. És convenient entendre i parlar portuguès. Agost.
La realitat va ser una altra:
Lloc: Vaig escollir aquest camp per estar a la capital, però resulta que vam haver d’agafar un autobús local per fer un viatge de més de 1000 km durant 18 hores i amb dues parades de mitja hora. En l’autobús no hi cabíem i a cada parada havien de treure les motxilles per la finestra perquè bloquejaven la porta de sortida.
Activitat del grup: Vaig agafar aquest camp perquè trobava interessant la possibilitat de conviure amb famílies per conèixer una altra realitat de més a prop. Doncs en cap moment vam viure amb famílies. Sobre el “participar en algunes de les seves accions” queda molt bé però encara no sé què vol dir exactament. La nostra tasca era fer visites de mitja hora o una mica de senderisme (però això ho comento en el punt 4)
Observacions: 6 persones ho trobo correcte, és un grup àgil en la presa de decisions i fàcil per moure les persones i motxilles en els mitjans de transport que utilitzàvem. Però resulta que no érem 6, sinó 9, i això es nota a l’hora de coordinar transport i prendre decisions.
2.- Falta comunicació fluida entre Setem-organització local
Faltava un parell de setmanes per anar cap a Moçambic i vàrem rebre de l’organització local una segona programació dels llocs on aniríem diferent a l’anterior . En aquesta segona programació s’havia inclòs Manica, la zona que estava a l’alçada de Beira, a 18 hores de distància amb autobús. Quan el grup ens vàrem reunir a BCN, vam dubtar de que si era un error i en comptes de Manica era Maniça, a 40 Km de Maputo. Doncs no va haver ningú de Setem per enviar un mail a l’organització local i aclarir de que estàvem parlant, de Manica o Maniça.
3.- Desproporció entre fase-1 i fase-2 sobre dinàmiques de grup
De la primera fase, vàrem fer dinàmiques de grup pròpies d’un esplai d’adolescents (com els gomets de colors enganxats al cap per parlar de teories grupals, etc, etc...). Però quan estàvem a la segona fase, la dinàmica de grup va ser zero. Durant les primeres dues setmanes, la sensació era que no estava amb un grup sinó que amb 9 individus on no hi va haver cap reunió per parlar o reflexionar de les coses que vèiem. Va ser quan em vaig plantejar deixar el grup perquè per anar amb 9 individus on no hi ha un intercanvi de reflexions, és millor anar sol. Aleshores va haver una petita crisi de grup que va provocar la primera reunió/discussió i les coses van canviar una mica. Per part del coordinador vaig trobar a faltar el lideratge per crear un ambient propici.
4.- Camps de Solidaritat vs. Ruta solidària
He tornat amb la sensació que vaig estar fent una Ruta Solidària i que encara no sé què és un Camp de Solidaritat. La nostra tasca consistia en visitar a associacions de camperols amb els que estàvem entre 30 minuts i una hora. Ens explicaven el que feien i marxàvem. Això una setmana està bé, però fer això durant tots els dies que vàrem ser allà, tenia la sensació de que perdia el temps. Bé, perdre’l no, vam fer senderisme, es va anar a la platja un parell de dies, etc.. al final em sentia un turista, per això m’ho vaig passar bé. Però a vegades la frustració neix quan la diferència entre el que trobes i el que et penses que hauria de ser és gran, i en el meu cas, les expectatives eren altes i el que m’he trobat m’ha decebut.
5.- Objectius Setem
Una de les coses interessants d’aquest viatge és la oportunitat de parlar amb cooperants que porten anys treballant a Moçambic. Hem trobat gent que porta anys allà i hem comprovat de que molts tenen dubtes de quina és la millor manera d’ajudar. La pregunta clau que faig és: I Setem què en pensa? Quina creu que és la seva manera d’ajudar? No teniu dubtes de si el que feu és el millor? M’explico, l’impuls inicial per apuntar-me a Setem, com molta gent, va ser buscar una ong amb experiència en enviar a gent en Camps de Solidaritat i poder aportar alguna cosa a aquests països. No volia salvar el món però volia tenir una experiència gratificant de coneixences amb la gent d’un altre país. Fent visites de 40 minuts l’intercanvi d’experiències era molt superficial. I les visites a totes les associacions seguien el mateix patró perquè no hi havia temps d’aprofundir en res.
Aleshores vaig arribar a la conclusió que la missió de Setem consistia en fer 3 fases, on la tercera fase es tracta de transmetre el que hem vist. I amb aquest plantejament em vaig quedar i vaig pensar que semblava correcte i el vaig assumir. Però la sorpresa final va ser quan els últims dies vam tenir una reunió de grup (la primera que no estava originada per una discussió) per veure quina aportació econòmica fèiem en concepte de “despeses” i “ajuda”. De “despeses” vam fer-ne poques, ens ho vam pagar tot i vam dormir a llocs que eren de l’organització. I d’ajuda, no ho trobo bé perquè és com si fos a canvi d’haver-nos acollit, en definitiva, un negoci. Si l’objectiu és ajudar-los econòmicament, ho fem millor si ens quedem a casa i enviem el diners o millor amb les grans aportacions que està fent l’Agència Catalana de Cooperació i Desenvolupament i no amb les de les nostres modestes butxaques.
6.- Procés selecció components del grup
Continuant amb el tema econòmic. De què serveixen les entrevistes als participants dels camps? Seria millor no fer-les i enviar els diners del salari que us estalviaríeu a una organització local. Crec que no serveixen per res.
Què passaria si en els camps hi participés alguna persona que no reunís els requeriments de maduresa necessaris (independentment de l’edat) per participar-hi? I l’altre pregunta que no es pot defensar legalment però sí moralment és: Si resulta que una persona seleccionada per vosaltres i degut a la seva conducta poc madura en el país que es visita, tingués una accident o agafés una malaltia, fins a quin punt Setem podria ser co-responsable per haver seleccionat a aquesta persona?
7.- Mariscada de comiat
El Marisc m’agrada però hi ha vegades que em fa mal. La Mariscada de comiat a Maputo, sembla ser, va seguir el mateix ritual que altres anys. Primer una reunió amb l’organització local per treure conclusions de la nostra estada a Moçambic. Un cop acabada la reunió, entrega de la nostra aportació econòmica per anar tot seguit a un dels bons restaurants de la ciutat a primera línia de mar. El dinar va ser esplèndid acompanyat d’un bon vi blanc amb postres incloses. L’organització local va pagar (convidar?) el dinar. Més o menys va costar un 30 % de l’aportació econòmica que acabàvem de fer. A més a més, pel que havíem estat veien durant la nostra estada en zones rurals, probablement amb aquells diners una família podia viure durant un mes.
On és la sensibilitat de Setem envers les relacions Nord-Sud? No va ser una cosa improvisada, els altres anys també s’havia fet.
Bé, això és tot. No me n’empenedeixo d’haver-hi anat però no ho repetiria.