Quan Woody Allen va rodar
una pel·lícula a Barcelona, una de les exigències eren que volia
enregistrar només a llocs situats dins la ciutat, suposo per no
haver d'allunyar-se ni dispersar-se. Ho trobo un bonn (*) principi.
Algun cap de setmana ha anat a Munich però son 2 hores de cotxe i ja
es comença a fer pesat per una ciutat que ja coneixo. És una
distancia massa gran per anar a sopar un dia entre setmana i tornar.
Per tant, fins que no marxi d'aquí, intentaré mourem en un radi de
una hora com a màxim. I si algun cap de setmana vull anar a una
ciutat nova, en comptes d'anar a Munich aniré a altres llocs que
encara no he estat.
(*) Aquest cap de setmana
he estat a un festival de Tango a Bonn. I aquí torno a parlar de
Woody Allen perquè els personatges que m'he trobat confirmen que la
realitat supera la ficció.
Tot va començar un
dimarts abans de setmana santa que vaig mirar el calendari a Internet
de on es pot anar a ballar tango per la zona on visc. I havia un lloc
a 30 minuts que organitzaven una milonga dins d'un congrés de
psiquiatria. Unes 1000 persones vingudes de tot Alemanya durant una
setmana amb conferencies i seminaris. Semblava que podia ser
interessant i hi vaig anar. Del congres hi havia poca gent, però
vaig conèixer una dona que ballava molt bé i es dedicava a dansa
teràpia. Això vol dir que treballava en un hospital amb gent que
havia intentat suïcidar-se.
Fins aquí tot “normal”.
Em va comentar que havia un festival a Bonn i em va servir d'excusa
per conèixer la ciutat. Vagi arribar divendres al vespre després de
5 hores de tren. Per arribar a Bonn el tren va vorejar bona part del
riu Rin passant per Koblenz. El riu passa per una petita vall i al
costat del riu hi ha moltes pertites poblacions (urbanitzacions) que
queden incomunicades perque no poden passar amb facilitat a l'altra
banda del riu i degut a la vall només poden resseguir el contorn del
riu amunt o avall fins la següent població petita. Bastant
depriment ha de ser viure allà.
El tren va arribar a una
altra estació de la que estava previst degut a que entre l'estació
de Bonn i Colònia havien parat el transit ferroviari perquè havien
trobat una bomba de la segona guerra mundial. Vaig agafar un taxi per
anar a l'alberg. El taxista que devia ser d'origen turc o jordà va
explicar que feia poc havia mort un operari de la construcció perquè
va topar amb una bomba que va esclatar.
Bonn és una citat amb una
centre ampli i bastant tranquil, almenys diumenge al matí. No és
lleig però no tampoc m'imagino viure allà.
A la nit vaig anar a
ballar amb la noia que coneixia. Parlant ens varem conèixer més. No
era alamana, era francesa amb molt bon alemany. El seu pare era
enginyer que va treballar en la canalització de gas a Algèria i
ella fins els 12 anys va viure a Algèria. Després va anar saltant
per varis llocs fins anar a parar a Alemanya. El seu pare havia
canviat varies vegades de professió i al final va tornar a Algèria.
L'endemà tenia 2 classes
de tango, una amb ella i una altra amb la seva amiga perquè ella
s'havia compromès de fer classe amb un altre amic. La primera classe
va anar força bé. La segona va ser complicada. Al vespre no vaig
voler tornar a ballar amb l'amiga. L'amic va arribar tard i va ser
tot una mica caòtic. Després de les classes ell va anar a casa
perquè estava fent trasllat i s'havia de canviar de roba pel ball de
la nit. Vaig anar a sopar amb les dues dones amb les que havia
ballat. Elles també es coneixien del tango. És de pel·lícula un
sopar amb dues dones que s'apropen als 50 i que volen aparentar
alegria però estàn carregades de manies. La de la segona classe era
soltera i sense fills i la que havia conegut en el congres de
psiquiatria, ja m'ho havia dit, tenia 2 fills del primer matrimoni.
No cal entrar en tots els detalls de la conversa per no avorrir al
espectador, però eren converses de guio de pel·lícula. Per treure
la gravadora i posar-la damunt la taula...
Després de sopar varem
anar al ball i més tard va tornar aparèixer l'amic de la que
coneixia. Era ballador de salsa i no feia gaire que havia començat
amb el tango. Tenia molt bon ritme. Tenia un alemany suficient ment
bo i era bon tio. Però el que destacava més era que era
centre-africà, super ben fibrat i devia tenir uns 25 anys. O sigui
que entre el centre-africà i jo no hi havia color....però varem
estar a la mateixa taula tots plegats i va estar bé. Després de
ballar amb unes quantes vaig marxar perquè l'endemà havia quedat
per esmorzar amb una romanesa que va viure 7 anys a Barcelona per
estudiar i fer el doctorat en química aplicada a laboratori o algo
semblant i ara feia 3 anys que vivia a Colònia, al costat de Bonn.
The End
Personatges Principals:
Amiga de l'Hospital
Psiquiàtric, Departament: Dansa-teràpia.
Amiga de la amiga. (Que
casualment fa 2 any al festival de Tango de Wupertal varem ballar
junts i ella se'n recordava de mi i en canvi jo no).
Centre-africà fibrat de
25 anys.
Amiga romanesa amb
Doctorat a Barcelona i feina a Alemanya. (Des de que te novio alemany
el seu idioma millora).
Personatges secundaris:
Taxista estació Bonn
Ballarines:
Una alemanya que havia
viscut 4 anys a Londres.
Una ukraniana.
Una romanesa estirada.
Una alemanya que no en
sabia gaire però posava voluntat.
Dues poloneses que feia
temps que vivien a Alemanya
Una de Colònia que fa
temps vaig conèixer al Festival de Tango de Sitges.