El Principi de Woody Allen

Quan Woody Allen va rodar una pel·lícula a Barcelona, una de les exigències eren que volia enregistrar només a llocs situats dins la ciutat, suposo per no haver d'allunyar-se ni dispersar-se. Ho trobo un bonn (*) principi. Algun cap de setmana ha anat a Munich però son 2 hores de cotxe i ja es comença a fer pesat per una ciutat que ja coneixo. És una distancia massa gran per anar a sopar un dia entre setmana i tornar. Per tant, fins que no marxi d'aquí, intentaré mourem en un radi de una hora com a màxim. I si algun cap de setmana vull anar a una ciutat nova, en comptes d'anar a Munich aniré a altres llocs que encara no he estat.

(*) Aquest cap de setmana he estat a un festival de Tango a Bonn. I aquí torno a parlar de Woody Allen perquè els personatges que m'he trobat confirmen que la realitat supera la ficció.

Tot va començar un dimarts abans de setmana santa que vaig mirar el calendari a Internet de on es pot anar a ballar tango per la zona on visc. I havia un lloc a 30 minuts que organitzaven una milonga dins d'un congrés de psiquiatria. Unes 1000 persones vingudes de tot Alemanya durant una setmana amb conferencies i seminaris. Semblava que podia ser interessant i hi vaig anar. Del congres hi havia poca gent, però vaig conèixer una dona que ballava molt bé i es dedicava a dansa teràpia. Això vol dir que treballava en un hospital amb gent que havia intentat suïcidar-se.

Fins aquí tot “normal”. Em va comentar que havia un festival a Bonn i em va servir d'excusa per conèixer la ciutat. Vagi arribar divendres al vespre després de 5 hores de tren. Per arribar a Bonn el tren va vorejar bona part del riu Rin passant per Koblenz. El riu passa per una petita vall i al costat del riu hi ha moltes pertites poblacions (urbanitzacions) que queden incomunicades perque no poden passar amb facilitat a l'altra banda del riu i degut a la vall només poden resseguir el contorn del riu amunt o avall fins la següent població petita. Bastant depriment ha de ser viure allà.

El tren va arribar a una altra estació de la que estava previst degut a que entre l'estació de Bonn i Colònia havien parat el transit ferroviari perquè havien trobat una bomba de la segona guerra mundial. Vaig agafar un taxi per anar a l'alberg. El taxista que devia ser d'origen turc o jordà va explicar que feia poc havia mort un operari de la construcció perquè va topar amb una bomba que va esclatar.

Bonn és una citat amb una centre ampli i bastant tranquil, almenys diumenge al matí. No és lleig però no tampoc m'imagino viure allà.

A la nit vaig anar a ballar amb la noia que coneixia. Parlant ens varem conèixer més. No era alamana, era francesa amb molt bon alemany. El seu pare era enginyer que va treballar en la canalització de gas a Algèria i ella fins els 12 anys va viure a Algèria. Després va anar saltant per varis llocs fins anar a parar a Alemanya. El seu pare havia canviat varies vegades de professió i al final va tornar a Algèria.

L'endemà tenia 2 classes de tango, una amb ella i una altra amb la seva amiga perquè ella s'havia compromès de fer classe amb un altre amic. La primera classe va anar força bé. La segona va ser complicada. Al vespre no vaig voler tornar a ballar amb l'amiga. L'amic va arribar tard i va ser tot una mica caòtic. Després de les classes ell va anar a casa perquè estava fent trasllat i s'havia de canviar de roba pel ball de la nit. Vaig anar a sopar amb les dues dones amb les que havia ballat. Elles també es coneixien del tango. És de pel·lícula un sopar amb dues dones que s'apropen als 50 i que volen aparentar alegria però estàn carregades de manies. La de la segona classe era soltera i sense fills i la que havia conegut en el congres de psiquiatria, ja m'ho havia dit, tenia 2 fills del primer matrimoni. No cal entrar en tots els detalls de la conversa per no avorrir al espectador, però eren converses de guio de pel·lícula. Per treure la gravadora i posar-la damunt la taula...

Després de sopar varem anar al ball i més tard va tornar aparèixer l'amic de la que coneixia. Era ballador de salsa i no feia gaire que havia començat amb el tango. Tenia molt bon ritme. Tenia un alemany suficient ment bo i era bon tio. Però el que destacava més era que era centre-africà, super ben fibrat i devia tenir uns 25 anys. O sigui que entre el centre-africà i jo no hi havia color....però varem estar a la mateixa taula tots plegats i va estar bé. Després de ballar amb unes quantes vaig marxar perquè l'endemà havia quedat per esmorzar amb una romanesa que va viure 7 anys a Barcelona per estudiar i fer el doctorat en química aplicada a laboratori o algo semblant i ara feia 3 anys que vivia a Colònia, al costat de Bonn.

The End

Personatges Principals:
Amiga de l'Hospital Psiquiàtric, Departament: Dansa-teràpia.
Amiga de la amiga. (Que casualment fa 2 any al festival de Tango de Wupertal varem ballar junts i ella se'n recordava de mi i en canvi jo no).
Centre-africà fibrat de 25 anys.
Amiga romanesa amb Doctorat a Barcelona i feina a Alemanya. (Des de que te novio alemany el seu idioma millora).

Personatges secundaris:
Taxista estació Bonn
Ballarines:
Una alemanya que havia viscut 4 anys a Londres.
Una ukraniana.
Una romanesa estirada.
Una alemanya que no en sabia gaire però posava voluntat.
Dues poloneses que feia temps que vivien a Alemanya
Una de Colònia que fa temps vaig conèixer al Festival de Tango de Sitges.