“Benvingut sigui el canvi climàtic” anava pensant mentre
corria. A finals de novembre semblava que el temps s'hagués aturat
a mitjans de tardor quan altres anys algun cop ja havia arribat la
neu. Però gràcies a aquest temps podia continuar fent footing els
dissabtes al matí. Portava quasi una hora corrent i ja tenia ganes
d'arribar, faltava poc, ja podia veure el meu balcó. Era a l'últim
pis d'un majestuós edifici de quinze plantes. Al voltant no hi havia
cap altre edifici tan alt i des de casa tenia unes vistes
impressionants. En aquest barri hi vivia des de feia tres anys i ara
em començava a trobar bé gràcies al fet que coneixia alguns veïns. La
sensació de viure en un edifici amb molta gent però sense conèixer
a cap veí i tenir la sensació que ningú te interès, temps o
capacitat per mantenir una petita conversa fa que la soledat sigui
més pesada de portar. Per això córrer sempre anava bé perquè
elevava el nivell d'endorfines.
Agafar l'ascensor en un edifici d'aquestes característiques podia arribar a
ser una situació desagradable i haver de pujar amb algú que visqués també en
algun pis de les últimes plantes i estar una estona en un
espai tancat amb una persona anònima. Però després
de tres anys les coses varen anar canviant...
En arribar a l'entrada principal vaig tenir la mala
sort de què hi havia en Thomas. Amb ell havíem anat junts a l'escola. Ell
també m'havia vist i estava a dins esperant-me per pujar junts. Em
vaig entretenir revisant la correspondència que acabava de recollir per veure si decidia pujar,
però no, m’estava esperant. Ara el tracte era
normal, d’adults, però recordo que ell era l'únic de la classe
que no li dèiem pel nom, el cridàvem pel cognom perquè era molt
repel·lent. Ell sempre era en Hartneck. A la classe no tenia amics
perquè era un pesat. Sempre deia que a casa tenien molts diners i
que quan fos gran seria un banquer molt important i no ens deixaria
diners perquè no el deixàvem jugar a futbol amb nosaltres. Coses de
la vida va arribar a banquer, però el que no encaixava era quan deia
que a casa tenia molts diners perquè el barri on vivia era més
aviat modest i allà hi vivia també la seva mare que era la meva veïna de
la porta del costat. Ell de tant en tant venia a veure-la i quan
coincidíem a l'ascensor al començament jo patia recordant els episodis de l’escola
amb ell però al cap d'uns quants viatges, quan la relació es va
normalitzar, em vaig assabentar de coses sorprenents. Un dia em va
explicar que era director d'un banc gràcies a l'escola on havíem
anat. Que gràcies al bullying que li fèiem va aprendre a superar les
situacions adverses de cada dia i així es va poder enfrontar a tots
els entrebancs fins a aconseguir aquella feina. Ara sí que aparentava
tenir diners, les seves mentides de petit potser eren els somnis que
varen marcar el seu destí.
Però no tot era èxit a la seva vida. Una vegada em
va explicar que venia sovint a visitar a la seva mare perquè ella
patia un trastorn bipolar i volia assegurar-se que estava bé. No
feia falta que m'expliques res perquè a la seva mare la coneixia
prou bé, però no li podia explicar res. Certament la Gertrudis, la
seva mare, era una mica estranya. A vegades coincidia amb ella a
l'ascensor i no deia res com si estigués enfadada, però al cap
d'uns dies venia a casa tota eufòrica amb una ampolla de vi dolç
que no havia tastat mai abans i volia compartir amb mi. L'esquema es
repetia sense gaires variacions, durant el primer got de vi
m'explicava molt contenta el que li havia passat durant el dia. Quan
jo anava pel segon got, ella s'havia acabat el tercer i era aleshores
que quan de sobte li queia una llàgrima i em tornava a explicar
exactament la mateixa història dient que per això era molt
desgraciada. Era una situació incomoda veure una dona trenta
anys més gran que jo, plorant, malalta i borratxa. Jo ho feia pel
seu fill perquè d'alguna manera havia de redimir les gamberrades que
li vàrem fer quan anàvem a l'escola. Quan d'alguna manera
aconseguia treure'm la de sobre, en marxar em deia que sobretot no li
expliques res al seu fill que aquell era el nostre secret. Un cop ja
assegut al sofà de casa enyorava els veïns anònims que no buscaven
cap mena de conversa.
