Fa 3 dissabtes estava a la Biblioteca del poble on visc. A la primera sala hi ha molts diaris i màquina de cafe. El dissabte coincideix amb el mercat i alguns homes aprofiten per llegir el diari, no se si ho fan mentre les dones estan comprant al mercat, encara no he investigat sobre el tema. La biblioteca, obro parentesi, era un mercat de grà bastant important a la zona, una zona de pass entre Alemania, Suissa i Austria. Els clients habituals d'aquest mercat de grà eren els Suissos que per tenir poques zones per conrear -lo i no gaire bona climatologia l'havien de comprar allà. Els preus eren alts fins que es va construïr un tunel de més de 10 quilometres per arribar a Innsbruck i aleshores els suissos varen tenir accés als mercats de grà que hi havien a Hongria, fet que va fer baixar els preus. Això va tenir dues conseqüencies: durant un temps va contribuïr a que al poble entressin diners amb els quals es varen desenvolupar altres industries i es convertis en una ciutat aburgesada i l'altre, que els Suissos encara ara s'estan venjant i tenen uns preus que fan de frontera natural i impedeixen anar a visitar el pais. Tanco el parentesi.
Estava a la Biblioteca aquesta i vaig sentrir parlar castellà a dos nens i de seguida els hi vaig preguntar d'on eren. "Españoles!" varen dir, "si pero de donde, España es muy grande", "de Pamplona", "Ah, Bascos?", "No! Navarros". Els hi vaig dir que jo era de Barcelona i desitjar un bon dia. Es va acabar aqui, no hi havia gaire cosa mes a dir.
Ahir vaig anar a comprar al super del costat de casa i a la cua de sobte em trobo a un dels nens amb la mare. Saludo a la mare i li explico que els vaig veure a la Biblioteca. I la mare em parla amb accent argentí.... varem estar força estona parlant. La seva mare és alemana amb passaport aleman i el seu pare d'origen rus, pero el rus no el parlava. Havien marxat d'Argentina feia 8 anys perque allà augmentava la violència i ja els havien robat un parell de vegades. Argentina diuen que pinta malament. Varen anar a Pamplona i s´hi varen estar 8 anys. Quan les coses anaven empitjorant i veien que allo els hi recordava Argentina, varen agafar els 3 nens i es varen plantar aquí. Varen llogar una casa d'estiu i ella va trobar una feineta. Ell fa les tasques de la casa perque (encara) no parla aleman. Els 3 nens matriculats a l'escola que és quasi gratuita. Varen anar a la oficina de l'ajuntament amb el passaport aleman i va dir que tenia 3 nens, que cobrava lo just per pagar el pis i que no podia tirar endavant i que li diguessin que havia de fer. Li han assignat un pis social de manera indefinida. I ara ja fa 3 mesos que estan aquí intentant aterrar i sembla que estaven contents del canvi.
Pepe vente a Alemania!
Assaig sobre la paciència i la mort
Com que escriure el blog és un acte de creativitat, un dels proposits del 2014 és potenciar aquesta creativitat. Un altre dels objectius és intentar coneixer una persona nova per setmana. Quan es viu a l'estranger és la única manera d'intentar ampliar els cercles socials.
Al restaurant on vaig a dinar normalment quant treballo té dos menjadors, un gran i un petit amb només quatre taules i més tranquil, com que arribo d'hora sempre pregunto a les cambreres si puc passar al petit, sempre agafo a la matiexa taula mentre espero que la gent vagi arribant. La cambrera, d'origen rumanes però de la zona que parlen hungares, pregunta que vull menjar però ja sap que sempre agafo el menu sense carn. Ultimament intento menjar poca carn, no per cap motiu per lluitar per la protecció dels animals, si no perque penso que els animals estan dopats amb antibiotics perque no es morin d'un encostipat i no perdre la facturació per culpa d'un sarrampio o varicela porcina.
Aquest divendres vaig seure com sempre a la petita taula per dues persones però amb suficient espai per llegir el diari. Va arribar la cambrera per servir un petit caldo que només el serveixen els divendres però el segon plat no acabava d'arribar mai, vaig estar quasi una hora esperant. El motiu del caos és que al menjador gran s'havia presentat un grup de 20 persones sense reservar i feien una gran festa amb molt de soroll i alegria. Era un enterrament. Aquí a Almenia, i a Austria també, després d'un enterrament la gent va al restaurant a menjar junts i tots sembla que gaudeixen d'aquesta trobada. L'absent, és a dir el mort, potser havia mort d'una llarga malaltia que havia sofert amb paciència l'arribada del seu final. Ara ja no li feia falta la paciència. En el meu cas, en condicions normals m'hagues posat nervios, esperant una hora sense menjar, però no va ser així. Aquí alemania també hi altres tradicions, l'altre és que quan vas a dinar i veus una taula que hi ha un lloc lliure pots preguntar i seure, és igual si estas sol en una taula petita o amb la parella en una taula de quatre, si hi ha un lloc buit pots seure i compartir taula, sempre i es clar que les altres taules estiguin ocupades. Així que el divendres va seure un home i vaig aprofitar per complir dos objectius, practicar l'alemany i coneixer a gent nova. Varem començar a parlar i així va passar l'estona. Em va explicar que anava amb Rayanair a jugar al golf a prop de València i varem parlar dels avions, del fred, li vaig mencionar el tema catalunya però els alemans els hi costa i no ho acaben d'entendre. També em va dir que estava al sector del metall i que com tenia una altre hobby/feina de donar classes a adults s'havia comprat un Mac perquè podia fer millor les presentacions, etc, etc, etc.. I així va anar passant el temps fins que al final li vaig dir que ja feia més d'una hora que esperavem i que no volia esperar més. A l'home també li va semblar bé i va ser ell el que primer es va aixecar i varem anar a buscar la cambrera per dir-li que no esperavem més i que marxavem. Tot va ser molt fàcil, sense nervis. Sol m'hauria costat més fer tot això. Però tal com va anar, l'espera no es va fer llarga i el comiat no va ser difícil. Potser al revés del que li havia passat al mort. Li vaig desitjar a la cambrera que tingues un bon dia i vaig tornar a la feina sense dinar i passar una altra prova de paciència estomacal.
Al restaurant on vaig a dinar normalment quant treballo té dos menjadors, un gran i un petit amb només quatre taules i més tranquil, com que arribo d'hora sempre pregunto a les cambreres si puc passar al petit, sempre agafo a la matiexa taula mentre espero que la gent vagi arribant. La cambrera, d'origen rumanes però de la zona que parlen hungares, pregunta que vull menjar però ja sap que sempre agafo el menu sense carn. Ultimament intento menjar poca carn, no per cap motiu per lluitar per la protecció dels animals, si no perque penso que els animals estan dopats amb antibiotics perque no es morin d'un encostipat i no perdre la facturació per culpa d'un sarrampio o varicela porcina.
Aquest divendres vaig seure com sempre a la petita taula per dues persones però amb suficient espai per llegir el diari. Va arribar la cambrera per servir un petit caldo que només el serveixen els divendres però el segon plat no acabava d'arribar mai, vaig estar quasi una hora esperant. El motiu del caos és que al menjador gran s'havia presentat un grup de 20 persones sense reservar i feien una gran festa amb molt de soroll i alegria. Era un enterrament. Aquí a Almenia, i a Austria també, després d'un enterrament la gent va al restaurant a menjar junts i tots sembla que gaudeixen d'aquesta trobada. L'absent, és a dir el mort, potser havia mort d'una llarga malaltia que havia sofert amb paciència l'arribada del seu final. Ara ja no li feia falta la paciència. En el meu cas, en condicions normals m'hagues posat nervios, esperant una hora sense menjar, però no va ser així. Aquí alemania també hi altres tradicions, l'altre és que quan vas a dinar i veus una taula que hi ha un lloc lliure pots preguntar i seure, és igual si estas sol en una taula petita o amb la parella en una taula de quatre, si hi ha un lloc buit pots seure i compartir taula, sempre i es clar que les altres taules estiguin ocupades. Així que el divendres va seure un home i vaig aprofitar per complir dos objectius, practicar l'alemany i coneixer a gent nova. Varem començar a parlar i així va passar l'estona. Em va explicar que anava amb Rayanair a jugar al golf a prop de València i varem parlar dels avions, del fred, li vaig mencionar el tema catalunya però els alemans els hi costa i no ho acaben d'entendre. També em va dir que estava al sector del metall i que com tenia una altre hobby/feina de donar classes a adults s'havia comprat un Mac perquè podia fer millor les presentacions, etc, etc, etc.. I així va anar passant el temps fins que al final li vaig dir que ja feia més d'una hora que esperavem i que no volia esperar més. A l'home també li va semblar bé i va ser ell el que primer es va aixecar i varem anar a buscar la cambrera per dir-li que no esperavem més i que marxavem. Tot va ser molt fàcil, sense nervis. Sol m'hauria costat més fer tot això. Però tal com va anar, l'espera no es va fer llarga i el comiat no va ser difícil. Potser al revés del que li havia passat al mort. Li vaig desitjar a la cambrera que tingues un bon dia i vaig tornar a la feina sense dinar i passar una altra prova de paciència estomacal.
Quan varen sortir els primers telefons mòbils era esceptic. Els primers que disposaven d'un mòbil teninen un punt de xuleria elitista. Passats els anys el us del mòbil s'ha popularitzat. El mes passat a cami entre Austria i Alemania per canvi de feina vaig arribar a tenir tres (3) telefons. Un d'Austria, un d'Alemania i el de Barcelona. Tots ells telefons mòbils, fa anys que ja no tinc telèfon fixe.
Amb facebook ha passat algo semblant. Primer quan va sortir va ser la curiositat. Després d'un temps em vaig donar de baixa perque no aportava valor afegit. Pero al cap d'uns anys en un Festival de Tango a Moscou vaig fer varis contactes del ball que no volia perdre i fins aleshores he continuat fent servir el facebook orientat només al ball. Els contactes que he anat fent per la zona on visc (tant de salsa com de tango) van ampliant la meva llista de contactes del facebook. I el que és més interessant és que cada club o festival de ball crea un "event" a facebook i hi ha lo possibilitat de veure qui hi va. De tal manera que pots estar informat d'aquestes activitats perque veus els teus contactes que es van apuntan't. I per la gent que s'apunta pots predir de si val la pena anar-hi o no.
Pel que fa al What's up, també ho vaig provar però no m'acaba de convencer.
I el twiter pot estar bé perque és com un blog minimalista però de moment em fa mandra encara que algun dia potser em donare d'alta.
I algun dia potser hem comprare un telefon modern per poder accedir a internet desde qualsevol lloc amb WIFI i programar/improvitzar la ruta de vacances sobre la marxa.
(m'ha fet mandra passar per el corrector o sigui que trobareu faltes d'ortografia)
Amb facebook ha passat algo semblant. Primer quan va sortir va ser la curiositat. Després d'un temps em vaig donar de baixa perque no aportava valor afegit. Pero al cap d'uns anys en un Festival de Tango a Moscou vaig fer varis contactes del ball que no volia perdre i fins aleshores he continuat fent servir el facebook orientat només al ball. Els contactes que he anat fent per la zona on visc (tant de salsa com de tango) van ampliant la meva llista de contactes del facebook. I el que és més interessant és que cada club o festival de ball crea un "event" a facebook i hi ha lo possibilitat de veure qui hi va. De tal manera que pots estar informat d'aquestes activitats perque veus els teus contactes que es van apuntan't. I per la gent que s'apunta pots predir de si val la pena anar-hi o no.
Pel que fa al What's up, també ho vaig provar però no m'acaba de convencer.
I el twiter pot estar bé perque és com un blog minimalista però de moment em fa mandra encara que algun dia potser em donare d'alta.
I algun dia potser hem comprare un telefon modern per poder accedir a internet desde qualsevol lloc amb WIFI i programar/improvitzar la ruta de vacances sobre la marxa.
(m'ha fet mandra passar per el corrector o sigui que trobareu faltes d'ortografia)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)