veïns - 5

A la Jenifer la vaig conèixer de seguida però no va ser la primera. El primer veí que vaig conèixer va ser en Hans que vivia al mateix replà. Era un home gran i com molta gent gran no tenia res a fer. Quan estava fent el trasllat i tenia tots els mobles escampats pel passadís del replà per entrar, vigilant de no ajupir-me gaire perquè l’esquena començava a fer mal, va aparèixer en Hans i sense trucar va entrar al pis perquè la porta era oberta. Després de saludar de seguida va preguntar de quin país era perquè va detectar un accent estranger. Em va molestar i després de dir-li que era de Barcelona m’hi vaig tornar i li vaig demanar de quin país venia ell. «D’Alemanya, és clar» va respondre per preguntar tot seguit si estava casat. Sense respondre li vaig fer la mateixa pregunta «i vostè?» Aleshores em va entendrir una mica perquè em va explicar que la seva dona havia mort feia dos anys i que vivia sol. El pis on estava jo, deia que era ideal per una persona sola però per una parella era massa petit. També em va explicar que aquest any celebraria els 100 anys i que ell ja no estava per trasllats.

Al cap d’uns mesos un dia al tornar a casa em va sorprendre veure una ambulància al carrer i quan vaig arribar al pis dues persones del servei d’emergència sortien del pis d’en Hans. Uns dies més tard vaig trobar una dona que no coneixia. Em va explicar que era la filla d’en Hans. Ell havia caigut i no podia caminar, per això havien decidit portar-lo a una residència. Quan vaig preguntar que farien amb el pis no em va explicar res. La filla era bastant reservada comparada amb el pare. Després d’una setmana hi havia un nou nom a la seva bustia: Dorofeeva. Encara no sabia si era Sr. o Sra. però sonava rus. Tenia ganes de trucar, entrar al pis i preguntar de quin país era. Però millor esperar una d’aquelles casualitats per coincidir a l’ascensor i aleshores el Sr. o Sra. Dorofeeva no tindria escapatòria. Tindria de temps el que dura l’ascensor en pujar o baixar 15 pisos per fer el meu interrogatori.

veïns - 6

Una de les persones amb una relació més estreta amb l’edifici era l’Ernst, el Hausmaister. Era una barreja entre jardiner, home de neteja i responsable de l’edifici. El veia cada dimarts perquè era quan feia la neteja de l’entrada principal. Era un tipus meticulós, extremadament perfeccionista com si fos degut a algun trastorn mental. Tot ho feia molt concentrat vigilant de fer-ho tot correctament, una altra feina per ell seria difícil d’imaginar. No sabia si sempre havia treballat allà o l’havien enviat dels serveis socials. No li vaig preguntar mai. Era capaç de mantenir una conversa senzilla però s’havia d’evitar entrar al fons de les coses. Quan alguna cosa no encaixava de seguida s’excitava i es bloquejava. L’últim cop sense demanar-li res em va començar a explicar el drama de les abelles que es morien i que estava molt preocupat pel futur del planeta. Després va passar a parlar de les formigues alçant el to de veu i molt indignat deia que hi havia uns veïns que volien matar unes quantes formigues inofensives que no causaven cap problema i que de cap manera ho pensava permetre. Al final em va confessar que a aquests veïns els hi havia tallat la corrent elèctrica com a mesura dissuasiva. I que m’explicava això però sense dir-me qui eren perquè aquests veïns vivien als primers pisos i que era molt difícil que sabés qui eren. Vaig estar content de no haver trucat a l’empresa de fumigació, jo no volia quedar-me sense llum.

veïns - 7

En Johanes no era gran com en Hans però també tenia necessitats socials. Era un metge jubilat, separat de dues dones i amb quatre fills. Els fills havien marxat tots i vivien en altres ciutats excepte el més petit que devia tenir uns 25 anys i quan a l’estiu anava en pantalons curts es veien les cames del genoll cap avall totes tatuades. No vaig parlar mai amb ell, només ens saludàvem, no com el seu pare amb qui sempre parlava. Tenir un metge de veí donava una seguretat per si mai passava alguna cosa, encara que en aquest cas ell era ginecòleg. Quan el veia sovint deia que havíem de quedar per fer una copa de vi al balcó de casa seva. És sempre d’agrair una invitació per prendre alguna cosa, però encara no havíem quedat mai. Potser havia de donar jo un senyal clar per quedar però de moment eren només propostes. Ell va ser el primer que em va advertir dels problemes de la Gertrudis. Un dia que ell tornava una mica begut i va fer una mica de soroll perquè no podia obrir la seva porta va sortir la Gertrudis del seu pis també borratxa i només en calces. Va tenir la sort que en aquell moment va poder obrir la seva porta i va entrar corrents espantat per aquella aparició.

L’alcohol a més a més de socialitzador és un potent desinhibidor Un cop vaig pujar a l’ascensor amb en Johanes i la Jenifer, els dos completament borratxos i ell intentant explicar-me que era un tema professional. Per sort l’alcohol també esborra la memòria perquè ningú dels tres ha recordat mai més que vàrem pujar junts.

veïns - 4

Quan anava a comprar menjar em trobava sempre a la Jenifer, la veneçolana que vivia en el mateix edifici i treballava de caixera al supermercat. Era de les primeres veïnes que havia conegut. Com en Pavlopoulos també parlava alemany amb bastant d’accent però era suficient per poder treballar. A mi m’anava bé, sobretot al començament, parlar amb ella en castellà encara que fos per queixar-nos del temps. Ella ho passava pitjor perquè estava acostumada al clima del seu país. La setmana passada però estava molt enfadada i no era pel temps. A l’edifici havien fet obres per a condicionar les sortides d’emergència per una nova normativa que havia sortit. Ella feia torn de tarda i aprofitava els matins per dormir una mica més, però d'ençà que feien les obres es despertava quan els operaris començaven a treballar. Però el pitjor va ser que durant les obres havien tocat algun cable i només el seu pis s’havia quedat sense electricitat, sense llum, sense veure la tele, sense cuinar... Estava desesperada perquè no venia ningú a arreglar-ho. A més a més havia una plaga de formigues que no sabia per on entraven però les tenien per tots els racons. El seu marit m’havia vingut a veure i havíem tingut una discussió pujada de to. Ell parlava un alemany també bastant bàsic, insuficient per una conversa telefònica. Segurament la Jenifer li havia dit que s’havia de trucar a alguna agència de fumigació i que fes alguna cosa. Va venir a veurem per queixar-se de les formigues dient que era un perill per a tot l’edifici i que jo havia de trucar a l’agència de fumigació abans que fos massa tard. En el meu pis no havia vist mai cap formiga i li vaig dir que era un exagerat i que havia de netejar bé el pis, sobretot la zona de les escombraries on hi havia menjar. Es va fer l'ofès perquè li estava dient que el seu pis estava brut, segurament també perquè va veure que no pensava trucar a ningú.

Amb la Jenifer, en canvi, era sempre agradable parlar amb ella. Era molt activa i als matins a vegades quedava pel centre amb les seves amigues llatines per esmorzar i anar a la perruqueria tots juntes. En Pavlopoulos més d’un cop l’havia portat amb taxi fins al centre.

veïns - 3

Viatjant per Rússia havia trobat molta gent càlida i propera. També ajudava els anys estudiant l’idioma però després de molts viatges per Sibèria també em vaig cansar i va ser quan vaig cometre el gran error de la meva vida que podria haver acabat amb tragèdia. Vaig fer petits grans canvis. Vaig passar d’estudiar el rus al xinès i vaig canviar la ciutat de Moscou per Shanghai. A l’estiu vaig anar per estudiar l’idioma i amb la curiositat de conèixer millor la cultura vaig decidir allotjar-me en una família local. Recordo que quan vaig arribar hi havia un taxista esperant-me a l’aeroport per portar-me a la família assignada. Vaig estar molta estona buscant similituds amb en Pavlopoulos, però al final em vaig cansar de no trobar-ne cap i vaig desistir en l’intent. Vàrem tardar una hora llarga, sense poder parlar perquè aquell home només entenia xines. Durant tot el trajecte mirava el cel pensant si el color groc era contaminació o bé un efecte de la llum acariciant la boira. Durant tot el camí a banda i banda de l’autopista hi havia moltíssims edificis més grans que el meu.
 

La família assignada eren molt amables i exageradament pendents de tot el que deia o feia, parlaven una mica d’angles. Em varen ensenyar el barri i vàrem anar a menjar a un restaurant deliciós. A la tarda vàrem tornar a casa, jo volia estirar-me perquè estava cansat del viatge. Ells havien de sortir per coses seves. Em varen avisar que no m’espantes que al cap d’una hora arribaria la dona de neteja. Quan tots varen marxar el pis es va quedar en silenci, no podia dormir, massa coses noves en tan poc temps. Així que vaig decidir donar una volta pel barri. Feia una mica de por perdrem, no podia ni llegir el nom dels carrers, per tant per prudència no vaig creuar en cap moment el carrer i sempre per la mateixa vorera. Al cap d’unes voltes a l'illa ja ho tenia tot vist. Vaig tornar a casa. Ja havia passat una hora i la dona havia d’haver arribat. Jo encara no tenia claus del pis. La meva sorpresa va ser que quan vaig arribar a la casa la dona de neteja no em deixava entrar. Vaig pensar que com era una altra cultura potser tenia por i jo era un desconegut. Però era evident que jo era un estranger i que ella devia estar informada de la meva arribada. Li vaig mostrar la foto de la família assignada però tampoc em va deixar passar. Vaig tornar a passejar per la mateixa vorera que ara ja coneixia molt bé, ja em sentia més segur per travessar el carrer i inspeccionar un altre carrer. Després d’una hora, confiava que en el segon intent la família ja hauria arribat. Però no, no hi eren i tampoc em deixava passar. Ningú parlava angles per poder demanar ajuda. Vaig anar a buscar el vigilant de la zona residencial on vivia, li vaig mostrar la foto de la família i l'adreça. No sé què devia entendre però em va acompanyar. Quan vàrem arribar davant de la casa va continuar sense parar per girar a la dreta al final del carrer i després de la següent cantonada un altre cop cap a la dreta. Va trucar a la porta i va sortir la família que s’alegraven de veure’m perquè ja començaven a estar preocupats. No només les persones eren semblants, els edificis també. Jo havia estat intentant entrar a casa de la veïna i per sort no estava el marit, em varen explicar que era una parella una mica estranya i el marit molt gelós. Estaven tot el dia discutint i algun cop inclús havia arribat la policia.

veïns - 2

Un altre veí que coneixia bé era en Pavlopoulos. Me'l trobava a vegades al matí al Parking quan anava a buscar el cotxe per anar a treballar. Era la meva rutina diària, agafar el cotxe i tenir la paciència per fer una hora de trànsit fins a arribar a l'oficina. En canvi ell no tenia cap rutina, ell era taxista i només es llevava d'hora si tenia l'encàrrec d'anar a recollir alguna persona o bé si volia fer més hores. No estava malament el fet de tenir la llibertat d'escollir els horaris que volia fer. Ell tenia una feina irregular, segurament no ben pagada, però segura perquè sempre farien falta els taxistes. En cas de crisi tindria menys clients però continuaria treballant. En canvi jo tenia una feina segura. Estava en un departament de compres i amb els anys la feina havia anat evolucionant fins a dedicar-me a importar productes barats de la xina productes que abans es fabricaven aquí. Només hi havia dues opcions, importar mà d'obra amb baixos salaris o portar les fabriques on hi hagués salaris baixos. O sigui que davant d'una crisi podria ser que els oficinistes ho tindríem més complicat que els taxistes per trobar feina. Però les preocupacions d'en Pavlopoulos eren unes altres. Al matí jo encara anava adormit però quan el veia sempre preguntava alguna cosa i acabàvem conversant. Això era possible perquè era Grec i en el Mediterrani la conversa és un art. En canvi molts cops aquí conversar volia dir transmetre informació. Ja feia molts anys que ell havia arribat aquí per treballar, però quan parlava alemany encara tenia un accent grec molt fort. S'enyorava de Grècia però no tenia previst tornar.

L'últim cop que el vaig veure vàrem estar molta estona parlant. Em va ensenyar les fotos de la seva xicota, era molt guapa i molt més jove que ell. Encara estava estudiant per dentista i ell li pagava els estudis. Aquell any també havia treballat moltes hores amb el taxi per poder pagar unes vacances a Croàcia. Quan parlava de la Natasha, la seva xicota, li brillaven els ulls, però algun dia també l'havia vist molt preocupat, quan no li comprava roba o altres capricis, aleshores ella no tenia temps per quedar amb ell. Jo li deia que estigues tranquil, que ella tenia un caràcter fort però que segurament també l'estimava. M'escoltava amb atenció perquè sabia que havia anat algunes vegades a Rússia i es pensava que sabia del que parlava, però jo només el volia tranquil·litzar.

En Pavlopoulos no només coincidia amb ell al Parking de l'edifici, al vespre quan anava a comprar per omplir la nevera, ell estava quasi sempre a la taverna grega que hi ha al costat del super. Després del taxi allà era el segon lloc on passava més temps. Es trobava amb els seus compatriotes. Amb la quantitat de clubs i activitats que existien en la ciutat, no havia trobat res més interessant. No sé si se sentia gaire integrat a la manera de fer d'aquí però ell amb el taxi i la taverna ja entenia prou. Potser era un tema cultural.

veïns - 1

“Benvingut sigui el canvi climàtic” anava pensant mentre corria. A finals de novembre semblava que el temps s'hagués aturat a mitjans de tardor quan altres anys algun cop ja havia arribat la neu. Però gràcies a aquest temps podia continuar fent footing els dissabtes al matí. Portava quasi una hora corrent i ja tenia ganes d'arribar, faltava poc, ja podia veure el meu balcó. Era a l'últim pis d'un majestuós edifici de quinze plantes. Al voltant no hi havia cap altre edifici tan alt i des de casa tenia unes vistes impressionants. En aquest barri hi vivia des de feia tres anys i ara em començava a trobar bé gràcies al fet que coneixia alguns veïns. La sensació de viure en un edifici amb molta gent però sense conèixer a cap veí i tenir la sensació que ningú te interès, temps o capacitat per mantenir una petita conversa fa que la soledat sigui més pesada de portar. Per això córrer sempre anava bé perquè elevava el nivell d'endorfines.

Agafar l'ascensor en un edifici d'aquestes característiques podia arribar a ser una situació desagradable i haver de pujar amb algú que visqués també en algun pis de les últimes plantes i estar una estona en un espai tancat amb una persona anònima. Però després de tres anys les coses varen anar canviant...

En arribar a l'entrada principal vaig tenir la mala sort de què hi havia en Thomas. Amb ell havíem anat junts a l'escola. Ell també m'havia vist i estava a dins esperant-me per pujar junts. Em vaig entretenir revisant la correspondència que acabava de recollir per veure si decidia pujar, però no, m’estava esperant. Ara el tracte era normal, d’adults, però recordo que ell era l'únic de la classe que no li dèiem pel nom, el cridàvem pel cognom perquè era molt repel·lent. Ell sempre era en Hartneck. A la classe no tenia amics perquè era un pesat. Sempre deia que a casa tenien molts diners i que quan fos gran seria un banquer molt important i no ens deixaria diners perquè no el deixàvem jugar a futbol amb nosaltres. Coses de la vida va arribar a banquer, però el que no encaixava era quan deia que a casa tenia molts diners perquè el barri on vivia era més aviat modest i allà hi vivia també la seva mare que era la meva veïna de la porta del costat. Ell de tant en tant venia a veure-la i quan coincidíem a l'ascensor al començament jo patia recordant els episodis de l’escola amb ell però al cap d'uns quants viatges, quan la relació es va normalitzar, em vaig assabentar de coses sorprenents. Un dia em va explicar que era director d'un banc gràcies a l'escola on havíem anat. Que gràcies al bullying que li fèiem va aprendre a superar les situacions adverses de cada dia i així es va poder enfrontar a tots els entrebancs fins a aconseguir aquella feina. Ara sí que aparentava tenir diners, les seves mentides de petit potser eren els somnis que varen marcar el seu destí.

Però no tot era èxit a la seva vida. Una vegada em va explicar que venia sovint a visitar a la seva mare perquè ella patia un trastorn bipolar i volia assegurar-se que estava bé. No feia falta que m'expliques res perquè a la seva mare la coneixia prou bé, però no li podia explicar res. Certament la Gertrudis, la seva mare, era una mica estranya. A vegades coincidia amb ella a l'ascensor i no deia res com si estigués enfadada, però al cap d'uns dies venia a casa tota eufòrica amb una ampolla de vi dolç que no havia tastat mai abans i volia compartir amb mi. L'esquema es repetia sense gaires variacions, durant el primer got de vi m'explicava molt contenta el que li havia passat durant el dia. Quan jo anava pel segon got, ella s'havia acabat el tercer i era aleshores que quan de sobte li queia una llàgrima i em tornava a explicar exactament la mateixa història dient que per això era molt desgraciada. Era una situació incomoda veure una dona trenta anys més gran que jo, plorant, malalta i borratxa. Jo ho feia pel seu fill perquè d'alguna manera havia de redimir les gamberrades que li vàrem fer quan anàvem a l'escola. Quan d'alguna manera aconseguia treure'm la de sobre, en marxar em deia que sobretot no li expliques res al seu fill que aquell era el nostre secret. Un cop ja assegut al sofà de casa enyorava els veïns anònims que no buscaven cap mena de conversa.

El meu cirerer (tardor)

El meu cirerer (estiu)

El meu cirerer (primavera)

El meu cirerer (hivern)

Minimalisme

El Minimalisme és una filosofia que pot aportar coses bones en l'era de la sobreinformació. No conec l'origen, potser els moviments religiosos com els Franciscans o budistes. Els Japonesos ho han sabut estructurar i vendre-ho com a solució per fer les empreses més rendibles. També per a les persones per poder aprofitar el temps amb què cada u consideri millor de la manera més efectiva.

És interessant observar com les persones es relacionen amb els objectes que els rodegen i pensar que aquest Model de relació es pot aplicar a com aquestes persones es relacionen amb els diners, la parella, els amics, el consum de roba, presa de decisions, etc, etc, etc,... 

Relacionar-se amb els objectes de l'entorn vol dir per exemple si les persones són ordenades o no. Diuen per exemple que les persones desordenades són més creatives. També hi ha persones que guarden molts objectes que estan associats amb una impremta emocional i altres que no acumulen res que no serveixi. Persones que acumulen fotos. Persones que canvien sovint de roba i persones que els hi fa mandra tirar roba vella. Persones que col·leccionen molts contactes al Facebook i persones sense Facebook. Persones en grups de WhatsApp, Instagram, Twitter, etc, etc.... Persones que intenten seguir l'actualitat informativa llegint titulars de diversos diaris digitals per veure diferents opinions del mateix tema i persones que no llegeixen diaris.

En el meu cas tinc tendència a ser desordenat i al viure sol no inverteixo temps a netejar i ordenar el pis. Però fa uns dies que estic sota els efectes d'aquestes noves velles tendències. De tant en tant busco un objecte (llibre, roba, CD, etc..) que no faig servir per llençar-lo. En el Facebook esborro contactes de gent que fa temps que no veig o que no sé ni qui són. Del WhatsApp també faig neteja. De la premsa vull intentar llegir-la només un cop per setmana. Encara faig moltes activitats on conec i torbo a molta gent, però si no trobo o converso amb ningú interessant, són motius per no tornar. I pel que fa al pis, al tenir menys objectes ha de ser més fàcil mantenir-lo en ordre. 

I així, a poc a poc, en rodejar-me dels pocs objectes que considero positius rebré menys inputs de fora i em podré concentrar i reflexionar sobre els meus temes que m'ocupen.