Assaig sobre la paciència i la mort

Com que escriure el blog és un acte de creativitat, un dels proposits del 2014 és potenciar aquesta creativitat. Un altre dels objectius és intentar coneixer una persona nova per setmana. Quan es viu a l'estranger és la única manera d'intentar ampliar els cercles socials.

Al restaurant on vaig a dinar normalment quant treballo té dos menjadors, un gran i un petit amb només quatre taules i més tranquil, com que arribo d'hora sempre pregunto a les cambreres si puc passar al petit, sempre agafo a la matiexa taula mentre espero que la gent vagi arribant. La cambrera, d'origen rumanes però de la zona que parlen hungares, pregunta que vull menjar però ja sap que sempre agafo el menu sense carn. Ultimament intento menjar poca carn, no per cap motiu per lluitar per la protecció dels animals, si no perque penso que els animals estan dopats amb antibiotics perque no es morin d'un encostipat i no perdre la facturació per culpa d'un sarrampio o varicela porcina.

Aquest divendres vaig seure com sempre a la petita taula per dues persones però amb suficient espai per llegir el diari. Va arribar la cambrera per servir un petit caldo que només el serveixen els divendres però el segon plat no acabava d'arribar mai, vaig estar quasi una hora esperant. El motiu del caos és que al menjador gran s'havia presentat un grup de 20 persones sense reservar i feien una gran festa amb molt de soroll i alegria. Era un enterrament. Aquí a Almenia, i a Austria també, després d'un enterrament la gent va al restaurant a menjar junts i tots sembla que gaudeixen d'aquesta trobada. L'absent, és a dir el mort, potser havia mort d'una llarga malaltia que havia sofert amb paciència l'arribada del seu final. Ara ja no li feia falta la paciència. En el meu cas, en condicions normals m'hagues posat nervios, esperant una hora sense menjar, però no va ser així. Aquí alemania també hi altres tradicions, l'altre és que quan vas a dinar i veus una taula que hi ha un lloc lliure pots preguntar i seure, és igual si estas sol en una taula petita o amb la parella en una taula de quatre, si hi ha un lloc buit pots seure i compartir taula, sempre i es clar que les altres taules estiguin ocupades. Així que el divendres va seure un home i vaig aprofitar per complir dos objectius, practicar l'alemany i coneixer a gent nova. Varem començar a parlar i així va passar l'estona. Em va explicar que anava amb Rayanair a jugar al golf a prop de València i varem parlar dels avions, del fred, li vaig mencionar el tema catalunya però els alemans els hi costa i no ho acaben d'entendre. També em va dir que estava al sector del metall i que com tenia una altre hobby/feina de donar classes a adults s'havia comprat un Mac perquè podia fer millor les presentacions, etc, etc, etc.. I així va anar passant el temps fins que al final li vaig dir que ja feia més d'una hora que esperavem i que no volia esperar més. A l'home també li va semblar bé i va ser ell el que primer es va aixecar i varem anar a buscar la cambrera per dir-li que no esperavem més i que marxavem. Tot va ser molt fàcil, sense nervis. Sol m'hauria costat més fer tot això. Però tal com va anar, l'espera no es va fer llarga i el comiat no va ser difícil. Potser al revés del que li havia passat al mort. Li vaig desitjar a la cambrera que tingues un bon dia i vaig tornar a la feina sense dinar i passar una altra prova de paciència estomacal.