Cada cop que he d'agafar el metro a la Plaça Universitat em passa el mateix, he d'aturar-me, respirar fons i concentrar-me per recordar on volia anar.
Fer-se gran és complicat. Les cames no m'ajuden i la memòria tampoc. De petit ja n'era de despistat i es veu que això amb l'edat augmenta... Però alguna cosa estranya devia estar passant, tenia la impressió que la família m'enganyava, m'amagava alguna cosa. Les sospites varen començar un dia que el meu fill va venir a casa de visita, notava que em mirava amb uns altres ulls, sobretot quan no podia recordar el seu nom, però em deia que no em preocupés, que sempre m'havia passat el mateix i això em tranquil·litzava.
Ara, però, en dirigir-me a les taquilles per comprar el bitllet, no entenia res. Els venedors havien fugit i al seu lloc havien posat uns controls automàtics que només et donaven pas si introduïes una targeta. Ho començava a veure clar! era la targeta de racionament, i tota aquella gent anava a buscar el menjar que els corresponia. Una mica d'arròs, sucre i pa. Era una rutina quotidiana que es repetia, tothom s'afanyava a buscar aliments quan les bombes havien deixat de caure i ja no sentíem el soroll dels motors dels avions. Però aquell soroll, més que bombes, semblaven rodes de monopatí...., tant li fa! a vegades em confonen tots aquells records que vaig viure de petit i de tant en tant perdo la memòria, perdem la memòria... on volia anar?... on volíem anar?...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada