veïns - 5

A la Jenifer la vaig conèixer de seguida però no va ser la primera. El primer veí que vaig conèixer va ser en Hans que vivia al mateix replà. Era un home gran i com molta gent gran no tenia res a fer. Quan estava fent el trasllat i tenia tots els mobles escampats pel passadís del replà per entrar, vigilant de no ajupir-me gaire perquè l’esquena començava a fer mal, va aparèixer en Hans i sense trucar va entrar al pis perquè la porta era oberta. Després de saludar de seguida va preguntar de quin país era perquè va detectar un accent estranger. Em va molestar i després de dir-li que era de Barcelona m’hi vaig tornar i li vaig demanar de quin país venia ell. «D’Alemanya, és clar» va respondre per preguntar tot seguit si estava casat. Sense respondre li vaig fer la mateixa pregunta «i vostè?» Aleshores em va entendrir una mica perquè em va explicar que la seva dona havia mort feia dos anys i que vivia sol. El pis on estava jo, deia que era ideal per una persona sola però per una parella era massa petit. També em va explicar que aquest any celebraria els 100 anys i que ell ja no estava per trasllats.

Al cap d’uns mesos un dia al tornar a casa em va sorprendre veure una ambulància al carrer i quan vaig arribar al pis dues persones del servei d’emergència sortien del pis d’en Hans. Uns dies més tard vaig trobar una dona que no coneixia. Em va explicar que era la filla d’en Hans. Ell havia caigut i no podia caminar, per això havien decidit portar-lo a una residència. Quan vaig preguntar que farien amb el pis no em va explicar res. La filla era bastant reservada comparada amb el pare. Després d’una setmana hi havia un nou nom a la seva bustia: Dorofeeva. Encara no sabia si era Sr. o Sra. però sonava rus. Tenia ganes de trucar, entrar al pis i preguntar de quin país era. Però millor esperar una d’aquelles casualitats per coincidir a l’ascensor i aleshores el Sr. o Sra. Dorofeeva no tindria escapatòria. Tindria de temps el que dura l’ascensor en pujar o baixar 15 pisos per fer el meu interrogatori.

veïns - 6

Una de les persones amb una relació més estreta amb l’edifici era l’Ernst, el Hausmaister. Era una barreja entre jardiner, home de neteja i responsable de l’edifici. El veia cada dimarts perquè era quan feia la neteja de l’entrada principal. Era un tipus meticulós, extremadament perfeccionista com si fos degut a algun trastorn mental. Tot ho feia molt concentrat vigilant de fer-ho tot correctament, una altra feina per ell seria difícil d’imaginar. No sabia si sempre havia treballat allà o l’havien enviat dels serveis socials. No li vaig preguntar mai. Era capaç de mantenir una conversa senzilla però s’havia d’evitar entrar al fons de les coses. Quan alguna cosa no encaixava de seguida s’excitava i es bloquejava. L’últim cop sense demanar-li res em va començar a explicar el drama de les abelles que es morien i que estava molt preocupat pel futur del planeta. Després va passar a parlar de les formigues alçant el to de veu i molt indignat deia que hi havia uns veïns que volien matar unes quantes formigues inofensives que no causaven cap problema i que de cap manera ho pensava permetre. Al final em va confessar que a aquests veïns els hi havia tallat la corrent elèctrica com a mesura dissuasiva. I que m’explicava això però sense dir-me qui eren perquè aquests veïns vivien als primers pisos i que era molt difícil que sabés qui eren. Vaig estar content de no haver trucat a l’empresa de fumigació, jo no volia quedar-me sense llum.

veïns - 7

En Johanes no era gran com en Hans però també tenia necessitats socials. Era un metge jubilat, separat de dues dones i amb quatre fills. Els fills havien marxat tots i vivien en altres ciutats excepte el més petit que devia tenir uns 25 anys i quan a l’estiu anava en pantalons curts es veien les cames del genoll cap avall totes tatuades. No vaig parlar mai amb ell, només ens saludàvem, no com el seu pare amb qui sempre parlava. Tenir un metge de veí donava una seguretat per si mai passava alguna cosa, encara que en aquest cas ell era ginecòleg. Quan el veia sovint deia que havíem de quedar per fer una copa de vi al balcó de casa seva. És sempre d’agrair una invitació per prendre alguna cosa, però encara no havíem quedat mai. Potser havia de donar jo un senyal clar per quedar però de moment eren només propostes. Ell va ser el primer que em va advertir dels problemes de la Gertrudis. Un dia que ell tornava una mica begut i va fer una mica de soroll perquè no podia obrir la seva porta va sortir la Gertrudis del seu pis també borratxa i només en calces. Va tenir la sort que en aquell moment va poder obrir la seva porta i va entrar corrents espantat per aquella aparició.

L’alcohol a més a més de socialitzador és un potent desinhibidor Un cop vaig pujar a l’ascensor amb en Johanes i la Jenifer, els dos completament borratxos i ell intentant explicar-me que era un tema professional. Per sort l’alcohol també esborra la memòria perquè ningú dels tres ha recordat mai més que vàrem pujar junts.