A la Jenifer la vaig conèixer de seguida però no va ser la
primera. El primer veí que vaig conèixer va ser en Hans que vivia
al mateix replà. Era un home gran i com molta gent gran no tenia res
a fer. Quan estava fent el trasllat i tenia tots els mobles escampats
pel passadís del replà per entrar, vigilant de no ajupir-me gaire
perquè l’esquena començava a fer mal, va aparèixer en Hans i
sense trucar va entrar al pis perquè la porta era oberta. Després de
saludar de seguida va preguntar de quin país era perquè va detectar
un accent estranger. Em va molestar i després de dir-li que era de
Barcelona m’hi vaig tornar i li vaig demanar de quin país venia
ell. «D’Alemanya, és clar» va respondre per preguntar tot seguit
si estava casat. Sense respondre li vaig fer la mateixa pregunta «i
vostè?» Aleshores em va entendrir una mica perquè em va explicar
que la seva dona havia mort feia dos anys i que vivia sol. El pis on
estava jo, deia que era ideal per una persona sola però per una
parella era massa petit. També em va explicar que aquest any celebraria
els 100 anys i que ell ja no estava per trasllats.
Al cap d’uns mesos
un dia al tornar a casa em va sorprendre
veure una ambulància al carrer i
quan vaig arribar al pis dues
persones del servei d’emergència sortien
del pis d’en Hans. Uns dies més tard
vaig trobar una dona
que no coneixia. Em
va explicar que era la filla d’en
Hans. Ell havia
caigut i no podia caminar, per això havien decidit
portar-lo a una residència. Quan vaig
preguntar que farien amb el pis no em va explicar res. La filla era
bastant reservada comparada amb el pare. Després d’una setmana hi havia un nou nom a la seva bustia: Dorofeeva.
Encara no sabia si era Sr. o Sra. però sonava rus. Tenia ganes de
trucar, entrar al pis i preguntar de quin país era. Però millor
esperar una d’aquelles casualitats per coincidir a l’ascensor i
aleshores el Sr. o Sra. Dorofeeva no tindria escapatòria. Tindria de
temps el que dura l’ascensor en pujar o baixar 15 pisos per fer el
meu interrogatori.
veïns - 6
Una de les persones amb una relació més estreta amb l’edifici
era l’Ernst, el Hausmaister. Era una barreja entre jardiner, home
de neteja i responsable de l’edifici. El veia cada dimarts perquè
era quan feia la neteja de l’entrada principal. Era un tipus
meticulós, extremadament perfeccionista com si fos degut a algun
trastorn mental. Tot ho feia molt concentrat vigilant de fer-ho tot
correctament, una altra feina per ell seria difícil d’imaginar. No
sabia si sempre havia treballat allà o l’havien enviat dels
serveis socials. No li vaig preguntar mai. Era capaç de mantenir una
conversa senzilla però s’havia d’evitar entrar al fons de les
coses. Quan alguna cosa no encaixava de seguida s’excitava i es
bloquejava. L’últim cop sense demanar-li res em va començar a
explicar el drama de les abelles que es morien i que estava molt
preocupat pel futur del planeta. Després va passar a parlar de les
formigues alçant el to de veu i molt indignat deia que hi havia uns
veïns que volien matar unes quantes formigues inofensives que no
causaven cap problema i que de cap manera ho pensava permetre. Al
final em va confessar que a aquests veïns els hi havia tallat la
corrent elèctrica com a mesura dissuasiva. I que m’explicava això
però sense dir-me qui eren perquè aquests veïns vivien als primers
pisos i que era molt difícil que sabés qui eren. Vaig estar content
de no haver trucat a l’empresa de fumigació, jo no volia quedar-me
sense llum.
veïns - 7
En Johanes no era gran com en Hans però també
tenia necessitats socials. Era un metge jubilat, separat de dues
dones i amb quatre fills. Els fills havien marxat tots i vivien en
altres ciutats excepte el més petit que devia tenir uns 25 anys i
quan a l’estiu anava en
pantalons curts
es veien les cames del genoll cap avall totes tatuades. No
vaig parlar mai amb ell, només ens saludàvem,
no com el seu pare amb qui sempre parlava. Tenir un metge de veí
donava una seguretat per si mai passava alguna cosa, encara que en
aquest cas ell era ginecòleg. Quan el veia sovint deia que havíem
de quedar per fer una copa de vi al balcó de casa seva. És
sempre d’agrair
una invitació per prendre alguna cosa, però encara no havíem
quedat mai. Potser havia de donar jo un senyal clar per quedar però
de moment eren només propostes. Ell va ser el primer que em va
advertir dels problemes de la Gertrudis. Un dia que ell tornava una
mica begut i va fer una mica de soroll perquè no podia obrir la seva
porta va sortir la Gertrudis del seu pis també borratxa i només en
calces. Va tenir la sort que en aquell moment va
poder obrir la seva porta i va entrar
corrents espantat per aquella aparició.
L’alcohol a més a més de socialitzador és un potent desinhibidor Un cop vaig pujar a l’ascensor amb en Johanes i la Jenifer, els dos completament borratxos i ell intentant explicar-me que era un tema professional. Per sort l’alcohol també esborra la memòria perquè ningú dels tres ha recordat mai més que vàrem pujar junts.
L’alcohol a més a més de socialitzador és un potent desinhibidor Un cop vaig pujar a l’ascensor amb en Johanes i la Jenifer, els dos completament borratxos i ell intentant explicar-me que era un tema professional. Per sort l’alcohol també esborra la memòria perquè ningú dels tres ha recordat mai més que vàrem pujar junts.
veïns - 4
Quan
anava a comprar menjar em trobava sempre a
la Jenifer, la veneçolana
que vivia en el mateix edifici i treballava de caixera al
supermercat. Era de les primeres veïnes
que havia conegut.
Com en
Pavlopoulos també parlava alemany amb bastant d’accent però era
suficient per poder treballar.
A mi m’anava bé, sobretot al començament, parlar amb ella en
castellà encara que fos per queixar-nos del temps. Ella ho passava
pitjor perquè estava acostumada al clima del seu país. La setmana
passada però estava molt enfadada i no era pel temps. A l’edifici havien
fet obres per a condicionar les sortides d’emergència per una nova
normativa que havia sortit. Ella feia torn de tarda i aprofitava els
matins per dormir una mica més, però d'ençà que feien les obres es
despertava quan els operaris començaven a treballar. Però el pitjor va ser que durant les obres havien tocat algun cable i només el seu pis s’havia quedat sense electricitat, sense
llum, sense veure la tele,
sense cuinar... Estava desesperada perquè no
venia ningú a arreglar-ho. A més a més havia una plaga de formigues que no sabia per on entraven
però les tenien per tots els racons. El seu marit m’havia vingut a
veure i havíem tingut una discussió pujada de to. Ell parlava un
alemany també bastant
bàsic, insuficient per una conversa
telefònica. Segurament la Jenifer li havia
dit que s’havia de trucar a alguna agència de fumigació i que fes
alguna cosa. Va venir a veurem per queixar-se de
les formigues dient que era un perill per a tot l’edifici i que jo
havia de trucar a l’agència de fumigació abans que fos massa
tard. En el meu pis no havia vist mai cap formiga i li vaig dir que
era un exagerat i que havia de netejar bé el pis, sobretot la zona
de les escombraries on hi havia menjar. Es va fer l'ofès perquè li
estava dient que el seu pis estava brut, segurament també perquè va
veure que no pensava trucar a ningú.
Amb la Jenifer, en canvi, era sempre agradable parlar amb ella. Era molt activa i als matins a vegades quedava pel centre amb les seves amigues llatines per esmorzar i anar a la perruqueria tots juntes. En Pavlopoulos més d’un cop l’havia portat amb taxi fins al centre.
Amb la Jenifer, en canvi, era sempre agradable parlar amb ella. Era molt activa i als matins a vegades quedava pel centre amb les seves amigues llatines per esmorzar i anar a la perruqueria tots juntes. En Pavlopoulos més d’un cop l’havia portat amb taxi fins al centre.
veïns - 3
Viatjant
per Rússia havia trobat molta gent càlida i propera. També ajudava
els anys estudiant l’idioma
però després de molts viatges per Sibèria
també em vaig cansar i va ser quan vaig cometre el gran error de la
meva vida que podria haver acabat amb tragèdia. Vaig fer petits grans
canvis. Vaig passar d’estudiar el
rus al xinès i
vaig canviar la ciutat de
Moscou per Shanghai. A l’estiu vaig anar per estudiar l’idioma i
amb la curiositat de conèixer millor la cultura vaig decidir
allotjar-me en una família local. Recordo que quan vaig arribar hi
havia un taxista esperant-me a l’aeroport per portar-me a la
família assignada. Vaig estar molta estona
buscant similituds amb en Pavlopoulos, però al final em vaig cansar
de no trobar-ne cap i vaig desistir en l’intent. Vàrem tardar una hora llarga, sense poder
parlar perquè aquell home només entenia xines. Durant
tot el trajecte
mirava el cel pensant si el color groc era contaminació o bé un
efecte de la llum acariciant la boira. Durant tot el camí a banda i
banda de l’autopista hi havia moltíssims edificis més grans que
el meu.
La família assignada eren molt amables i exageradament pendents de tot el que deia o feia, parlaven una mica d’angles. Em varen ensenyar el barri i vàrem anar a menjar a un restaurant deliciós. A la tarda vàrem tornar a casa, jo volia estirar-me perquè estava cansat del viatge. Ells havien de sortir per coses seves. Em varen avisar que no m’espantes que al cap d’una hora arribaria la dona de neteja. Quan tots varen marxar el pis es va quedar en silenci, no podia dormir, massa coses noves en tan poc temps. Així que vaig decidir donar una volta pel barri. Feia una mica de por perdrem, no podia ni llegir el nom dels carrers, per tant per prudència no vaig creuar en cap moment el carrer i sempre per la mateixa vorera. Al cap d’unes voltes a l'illa ja ho tenia tot vist. Vaig tornar a casa. Ja havia passat una hora i la dona havia d’haver arribat. Jo encara no tenia claus del pis. La meva sorpresa va ser que quan vaig arribar a la casa la dona de neteja no em deixava entrar. Vaig pensar que com era una altra cultura potser tenia por i jo era un desconegut. Però era evident que jo era un estranger i que ella devia estar informada de la meva arribada. Li vaig mostrar la foto de la família assignada però tampoc em va deixar passar. Vaig tornar a passejar per la mateixa vorera que ara ja coneixia molt bé, ja em sentia més segur per travessar el carrer i inspeccionar un altre carrer. Després d’una hora, confiava que en el segon intent la família ja hauria arribat. Però no, no hi eren i tampoc em deixava passar. Ningú parlava angles per poder demanar ajuda. Vaig anar a buscar el vigilant de la zona residencial on vivia, li vaig mostrar la foto de la família i l'adreça. No sé què devia entendre però em va acompanyar. Quan vàrem arribar davant de la casa va continuar sense parar per girar a la dreta al final del carrer i després de la següent cantonada un altre cop cap a la dreta. Va trucar a la porta i va sortir la família que s’alegraven de veure’m perquè ja començaven a estar preocupats. No només les persones eren semblants, els edificis també. Jo havia estat intentant entrar a casa de la veïna i per sort no estava el marit, em varen explicar que era una parella una mica estranya i el marit molt gelós. Estaven tot el dia discutint i algun cop inclús havia arribat la policia.
La família assignada eren molt amables i exageradament pendents de tot el que deia o feia, parlaven una mica d’angles. Em varen ensenyar el barri i vàrem anar a menjar a un restaurant deliciós. A la tarda vàrem tornar a casa, jo volia estirar-me perquè estava cansat del viatge. Ells havien de sortir per coses seves. Em varen avisar que no m’espantes que al cap d’una hora arribaria la dona de neteja. Quan tots varen marxar el pis es va quedar en silenci, no podia dormir, massa coses noves en tan poc temps. Així que vaig decidir donar una volta pel barri. Feia una mica de por perdrem, no podia ni llegir el nom dels carrers, per tant per prudència no vaig creuar en cap moment el carrer i sempre per la mateixa vorera. Al cap d’unes voltes a l'illa ja ho tenia tot vist. Vaig tornar a casa. Ja havia passat una hora i la dona havia d’haver arribat. Jo encara no tenia claus del pis. La meva sorpresa va ser que quan vaig arribar a la casa la dona de neteja no em deixava entrar. Vaig pensar que com era una altra cultura potser tenia por i jo era un desconegut. Però era evident que jo era un estranger i que ella devia estar informada de la meva arribada. Li vaig mostrar la foto de la família assignada però tampoc em va deixar passar. Vaig tornar a passejar per la mateixa vorera que ara ja coneixia molt bé, ja em sentia més segur per travessar el carrer i inspeccionar un altre carrer. Després d’una hora, confiava que en el segon intent la família ja hauria arribat. Però no, no hi eren i tampoc em deixava passar. Ningú parlava angles per poder demanar ajuda. Vaig anar a buscar el vigilant de la zona residencial on vivia, li vaig mostrar la foto de la família i l'adreça. No sé què devia entendre però em va acompanyar. Quan vàrem arribar davant de la casa va continuar sense parar per girar a la dreta al final del carrer i després de la següent cantonada un altre cop cap a la dreta. Va trucar a la porta i va sortir la família que s’alegraven de veure’m perquè ja començaven a estar preocupats. No només les persones eren semblants, els edificis també. Jo havia estat intentant entrar a casa de la veïna i per sort no estava el marit, em varen explicar que era una parella una mica estranya i el marit molt gelós. Estaven tot el dia discutint i algun cop inclús havia arribat la policia.
veïns - 2
Un
altre veí que coneixia bé era en Pavlopoulos. Me'l trobava a
vegades al matí al Parking quan anava a buscar el cotxe per anar a
treballar. Era la meva rutina diària, agafar el cotxe i tenir la
paciència per fer una hora de trànsit fins a arribar a l'oficina.
En canvi ell no tenia cap rutina, ell era taxista i només es llevava
d'hora si tenia l'encàrrec d'anar a recollir alguna persona o bé si
volia fer més hores. No estava malament el fet de tenir la llibertat
d'escollir els horaris que volia fer. Ell tenia una feina irregular,
segurament no ben pagada, però segura perquè sempre farien falta
els taxistes. En cas de crisi tindria menys clients però continuaria
treballant. En canvi jo tenia una feina segura. Estava en un
departament de compres i amb els anys la feina havia anat
evolucionant fins a dedicar-me a importar productes barats de la xina
productes que abans es fabricaven aquí. Només hi havia dues
opcions, importar mà d'obra amb baixos salaris o portar les
fabriques on hi hagués salaris baixos. O sigui que davant d'una
crisi podria ser que els oficinistes ho tindríem més complicat que
els taxistes per trobar feina. Però les preocupacions d'en
Pavlopoulos eren unes altres. Al matí jo encara anava adormit però
quan el veia sempre preguntava alguna cosa i acabàvem conversant.
Això era possible perquè era Grec i en el Mediterrani la conversa és un art. En canvi molts cops aquí conversar volia dir transmetre
informació. Ja feia molts anys que ell havia arribat aquí per
treballar, però quan parlava alemany encara tenia un accent grec
molt fort. S'enyorava de Grècia però no tenia previst tornar.
L'últim cop que el vaig veure vàrem estar molta estona parlant. Em va ensenyar les fotos de la seva xicota, era molt guapa i molt més jove que ell. Encara estava estudiant per dentista i ell li pagava els estudis. Aquell any també havia treballat moltes hores amb el taxi per poder pagar unes vacances a Croàcia. Quan parlava de la Natasha, la seva xicota, li brillaven els ulls, però algun dia també l'havia vist molt preocupat, quan no li comprava roba o altres capricis, aleshores ella no tenia temps per quedar amb ell. Jo li deia que estigues tranquil, que ella tenia un caràcter fort però que segurament també l'estimava. M'escoltava amb atenció perquè sabia que havia anat algunes vegades a Rússia i es pensava que sabia del que parlava, però jo només el volia tranquil·litzar.
En Pavlopoulos no només coincidia amb ell al Parking de l'edifici, al vespre quan anava a comprar per omplir la nevera, ell estava quasi sempre a la taverna grega que hi ha al costat del super. Després del taxi allà era el segon lloc on passava més temps. Es trobava amb els seus compatriotes. Amb la quantitat de clubs i activitats que existien en la ciutat, no havia trobat res més interessant. No sé si se sentia gaire integrat a la manera de fer d'aquí però ell amb el taxi i la taverna ja entenia prou. Potser era un tema cultural.
L'últim cop que el vaig veure vàrem estar molta estona parlant. Em va ensenyar les fotos de la seva xicota, era molt guapa i molt més jove que ell. Encara estava estudiant per dentista i ell li pagava els estudis. Aquell any també havia treballat moltes hores amb el taxi per poder pagar unes vacances a Croàcia. Quan parlava de la Natasha, la seva xicota, li brillaven els ulls, però algun dia també l'havia vist molt preocupat, quan no li comprava roba o altres capricis, aleshores ella no tenia temps per quedar amb ell. Jo li deia que estigues tranquil, que ella tenia un caràcter fort però que segurament també l'estimava. M'escoltava amb atenció perquè sabia que havia anat algunes vegades a Rússia i es pensava que sabia del que parlava, però jo només el volia tranquil·litzar.
En Pavlopoulos no només coincidia amb ell al Parking de l'edifici, al vespre quan anava a comprar per omplir la nevera, ell estava quasi sempre a la taverna grega que hi ha al costat del super. Després del taxi allà era el segon lloc on passava més temps. Es trobava amb els seus compatriotes. Amb la quantitat de clubs i activitats que existien en la ciutat, no havia trobat res més interessant. No sé si se sentia gaire integrat a la manera de fer d'aquí però ell amb el taxi i la taverna ja entenia prou. Potser era un tema cultural.
veïns - 1
“Benvingut sigui el canvi climàtic” anava pensant mentre
corria. A finals de novembre semblava que el temps s'hagués aturat
a mitjans de tardor quan altres anys algun cop ja havia arribat la
neu. Però gràcies a aquest temps podia continuar fent footing els
dissabtes al matí. Portava quasi una hora corrent i ja tenia ganes
d'arribar, faltava poc, ja podia veure el meu balcó. Era a l'últim
pis d'un majestuós edifici de quinze plantes. Al voltant no hi havia
cap altre edifici tan alt i des de casa tenia unes vistes
impressionants. En aquest barri hi vivia des de feia tres anys i ara
em començava a trobar bé gràcies al fet que coneixia alguns veïns. La
sensació de viure en un edifici amb molta gent però sense conèixer
a cap veí i tenir la sensació que ningú te interès, temps o
capacitat per mantenir una petita conversa fa que la soledat sigui
més pesada de portar. Per això córrer sempre anava bé perquè
elevava el nivell d'endorfines.
Agafar l'ascensor en un edifici d'aquestes característiques podia arribar a
ser una situació desagradable i haver de pujar amb algú que visqués també en
algun pis de les últimes plantes i estar una estona en un
espai tancat amb una persona anònima. Però després
de tres anys les coses varen anar canviant...
En arribar a l'entrada principal vaig tenir la mala
sort de què hi havia en Thomas. Amb ell havíem anat junts a l'escola. Ell
també m'havia vist i estava a dins esperant-me per pujar junts. Em
vaig entretenir revisant la correspondència que acabava de recollir per veure si decidia pujar,
però no, m’estava esperant. Ara el tracte era
normal, d’adults, però recordo que ell era l'únic de la classe
que no li dèiem pel nom, el cridàvem pel cognom perquè era molt
repel·lent. Ell sempre era en Hartneck. A la classe no tenia amics
perquè era un pesat. Sempre deia que a casa tenien molts diners i
que quan fos gran seria un banquer molt important i no ens deixaria
diners perquè no el deixàvem jugar a futbol amb nosaltres. Coses de
la vida va arribar a banquer, però el que no encaixava era quan deia
que a casa tenia molts diners perquè el barri on vivia era més
aviat modest i allà hi vivia també la seva mare que era la meva veïna de
la porta del costat. Ell de tant en tant venia a veure-la i quan
coincidíem a l'ascensor al començament jo patia recordant els episodis de l’escola
amb ell però al cap d'uns quants viatges, quan la relació es va
normalitzar, em vaig assabentar de coses sorprenents. Un dia em va
explicar que era director d'un banc gràcies a l'escola on havíem
anat. Que gràcies al bullying que li fèiem va aprendre a superar les
situacions adverses de cada dia i així es va poder enfrontar a tots
els entrebancs fins a aconseguir aquella feina. Ara sí que aparentava
tenir diners, les seves mentides de petit potser eren els somnis que
varen marcar el seu destí.
Però no tot era èxit a la seva vida. Una vegada em
va explicar que venia sovint a visitar a la seva mare perquè ella
patia un trastorn bipolar i volia assegurar-se que estava bé. No
feia falta que m'expliques res perquè a la seva mare la coneixia
prou bé, però no li podia explicar res. Certament la Gertrudis, la
seva mare, era una mica estranya. A vegades coincidia amb ella a
l'ascensor i no deia res com si estigués enfadada, però al cap
d'uns dies venia a casa tota eufòrica amb una ampolla de vi dolç
que no havia tastat mai abans i volia compartir amb mi. L'esquema es
repetia sense gaires variacions, durant el primer got de vi
m'explicava molt contenta el que li havia passat durant el dia. Quan
jo anava pel segon got, ella s'havia acabat el tercer i era aleshores
que quan de sobte li queia una llàgrima i em tornava a explicar
exactament la mateixa història dient que per això era molt
desgraciada. Era una situació incomoda veure una dona trenta
anys més gran que jo, plorant, malalta i borratxa. Jo ho feia pel
seu fill perquè d'alguna manera havia de redimir les gamberrades que
li vàrem fer quan anàvem a l'escola. Quan d'alguna manera
aconseguia treure'm la de sobre, en marxar em deia que sobretot no li
expliques res al seu fill que aquell era el nostre secret. Un cop ja
assegut al sofà de casa enyorava els veïns anònims que no buscaven
cap mena de conversa.
Minimalisme
El Minimalisme és una filosofia que pot aportar coses bones en l'era de la sobreinformació. No conec l'origen, potser els moviments religiosos com els Franciscans o budistes. Els Japonesos ho han sabut estructurar i vendre-ho com a solució per fer les empreses més rendibles. També per a les persones per poder aprofitar el temps amb què cada u consideri millor de la manera més efectiva.
És interessant observar com les persones es relacionen amb els objectes que els rodegen i pensar que aquest Model de relació es pot aplicar a com aquestes persones es relacionen amb els diners, la parella, els amics, el consum de roba, presa de decisions, etc, etc, etc,...
Relacionar-se amb els objectes de l'entorn vol dir per exemple si les persones són ordenades o no. Diuen per exemple que les persones desordenades són més creatives. També hi ha persones que guarden molts objectes que estan associats amb una impremta emocional i altres que no acumulen res que no serveixi. Persones que acumulen fotos. Persones que canvien sovint de roba i persones que els hi fa mandra tirar roba vella. Persones que col·leccionen molts contactes al Facebook i persones sense Facebook. Persones en grups de WhatsApp, Instagram, Twitter, etc, etc.... Persones que intenten seguir l'actualitat informativa llegint titulars de diversos diaris digitals per veure diferents opinions del mateix tema i persones que no llegeixen diaris.
En el meu cas tinc tendència a ser desordenat i al viure sol no inverteixo temps a netejar i ordenar el pis. Però fa uns dies que estic sota els efectes d'aquestes noves velles tendències. De tant en tant busco un objecte (llibre, roba, CD, etc..) que no faig servir per llençar-lo. En el Facebook esborro contactes de gent que fa temps que no veig o que no sé ni qui són. Del WhatsApp també faig neteja. De la premsa vull intentar llegir-la només un cop per setmana. Encara faig moltes activitats on conec i torbo a molta gent, però si no trobo o converso amb ningú interessant, són motius per no tornar. I pel que fa al pis, al tenir menys objectes ha de ser més fàcil mantenir-lo en ordre.
I així, a poc a poc, en rodejar-me dels pocs objectes que considero positius rebré menys inputs de fora i em podré concentrar i reflexionar sobre els meus temes que m'ocupen.
És interessant observar com les persones es relacionen amb els objectes que els rodegen i pensar que aquest Model de relació es pot aplicar a com aquestes persones es relacionen amb els diners, la parella, els amics, el consum de roba, presa de decisions, etc, etc, etc,...
Relacionar-se amb els objectes de l'entorn vol dir per exemple si les persones són ordenades o no. Diuen per exemple que les persones desordenades són més creatives. També hi ha persones que guarden molts objectes que estan associats amb una impremta emocional i altres que no acumulen res que no serveixi. Persones que acumulen fotos. Persones que canvien sovint de roba i persones que els hi fa mandra tirar roba vella. Persones que col·leccionen molts contactes al Facebook i persones sense Facebook. Persones en grups de WhatsApp, Instagram, Twitter, etc, etc.... Persones que intenten seguir l'actualitat informativa llegint titulars de diversos diaris digitals per veure diferents opinions del mateix tema i persones que no llegeixen diaris.
En el meu cas tinc tendència a ser desordenat i al viure sol no inverteixo temps a netejar i ordenar el pis. Però fa uns dies que estic sota els efectes d'aquestes noves velles tendències. De tant en tant busco un objecte (llibre, roba, CD, etc..) que no faig servir per llençar-lo. En el Facebook esborro contactes de gent que fa temps que no veig o que no sé ni qui són. Del WhatsApp també faig neteja. De la premsa vull intentar llegir-la només un cop per setmana. Encara faig moltes activitats on conec i torbo a molta gent, però si no trobo o converso amb ningú interessant, són motius per no tornar. I pel que fa al pis, al tenir menys objectes ha de ser més fàcil mantenir-lo en ordre.
I així, a poc a poc, en rodejar-me dels pocs objectes que considero positius rebré menys inputs de fora i em podré concentrar i reflexionar sobre els meus temes que m'ocupen.
Turistitis Malamentes
"Turistis Malamentes" és un virus que es propaga fàcilment en èpoques de creixement econòmic. Es considera perillós i tots els laboratoris estan treballant intensament per trobar la vacuna, mentre l'Organització Mundial de la Salut està fent reunions bastant tenses per decidir si es declara o no com a epidèmia. Sembla que encara no hi ha acord. Els efectes d'aquest virus són greus i poden produir la mort del cos afectat. La primera víctima mortal certificada oficialment es diu Venècia. El virus és molt agressiu i actua molt ràpidament. Les cèl·lules infectades pateixen d'immobilisme i altres problemes psicològics i es desplacen a un altre cos, normalment als teixits centrals, perquè es pensa que en un entorn nou la cèl·lula s'autoregenerara. Podria desplaçar-se a un entorn més proper i encara desconegut però decideix fer-ho ben lluny i en cossos on ja hi ha moltes altres cèl·lules amb els mateixos problemes. Un cop es concentren en els teixits centrals, aquests acaben sent destruïts i les cèl·lules que inicialment es trobaven allà han de marxar a altres llocs per evitar ser contaminades. Però generalment és massa tard. Al mancar-li el seu entorn i el seu teixit, la cèl·lula necessita visitar altres teixits llunyans per buscar allò que ja no té. Amb aquesta cerca contribueix a destruir el teixit dels llocs que visita i provoca que el virus creixi i es multipliqui ràpidament. Aneu amb molt de compte! Sembla que el virus ja ha mutat en un "Turistitis Crucerutis"
Plàstic (entrada de blog Nr 100)
Sembla que afortunadament hi ha una tendència, encara que lenta, a prendre consciència del medi ambient. Després de molts anys de tenir les grans ciutats amb una pèssima qualitat de l'aire, s'està plantejant restringir en algunes ciutats els cotxes amb motors Dièsel. El mateix hauria de passar amb el us del plàstic. De moment només són campanyes per a conscienciar acompanyades d'alguna tímida legislació. Jo m'he apuntat a aquesta campanya a escala individual. Quan tinc l'ocasió de veure una tapa de plàstic que s'utilitzarà durant menys dos minuts per tapar un cafè "TO GO", que vol dir per emportar, aprofito per recordar que aquella tapa algun dia quan acabi al mar servirà per alimentar als peixos. Hi ha un suport general però de moment s'excusen que és el director que ho vol. Però tot és començar.
Fa molts anys va sorgir el Ioga com una activitat física, molts dels que el practicaven varen prendre l'opció de ser vegetarians. I ara van un pas més enllà i es converteixen en Vegans. Són moviments militants on els membres s'organitzen en trobades i troben un entorn social amb altres persones amb sensibilitats similars que es retroalimenten. Una religió.
Fa molts anys va sorgir el Ioga com una activitat física, molts dels que el practicaven varen prendre l'opció de ser vegetarians. I ara van un pas més enllà i es converteixen en Vegans. Són moviments militants on els membres s'organitzen en trobades i troben un entorn social amb altres persones amb sensibilitats similars que es retroalimenten. Una religió.
Endorfines
Els mesos de Novembre, Desembre i Gener són els més difícils de passar. El fred i el fet que els dies es van escurçant et retenen a casa i baixa la moral. L'any passat vaig descobrir la manera de combatre aquests mesos. Em vaig apuntar a una escola de ball on podies anar a classe de Salsa quatre dies entre setmana i a més a més els diumenges havia també classe i després ball. Aquest any la Salsa ja no em motiva i he buscat alternatives. Des de fa una setmana m'he apuntat a classes d'Aikido, també intento anar a la piscina i els caps de setmana caminar una hora pel mig dels camps que hi ha al costat de casa.
Quan penso en els esportistes d'elit, arribo a la conclusió que podria ser que al darrera d'un alt percentatge s'amagues un perfil maniacodepressiu. A la que deixessin de fer esport passarien a ser clients de la indústria farmacèutica amb totes la seva gama de pastilles. Qui sap si els propietaris de l'empresa de lacasitos té connexions amb la indústria farmacèutica. Com la suïssa Nestlé que amb les càpsules de cafè van servint petites dosis d'alumini al cafè que surt a alta temperatura i pressió.
Quan penso en els esportistes d'elit, arribo a la conclusió que podria ser que al darrera d'un alt percentatge s'amagues un perfil maniacodepressiu. A la que deixessin de fer esport passarien a ser clients de la indústria farmacèutica amb totes la seva gama de pastilles. Qui sap si els propietaris de l'empresa de lacasitos té connexions amb la indústria farmacèutica. Com la suïssa Nestlé que amb les càpsules de cafè van servint petites dosis d'alumini al cafè que surt a alta temperatura i pressió.
Münster
En els dies de tardor quan el cel no és net i el sol busca l'horitzó, la llum que rebota contra les pedres és de color tirant a metàl·lic. Münster sembla una ciutat maca i jove, molts estudiants. Em queden dues hores per visitar-la abans que surti el tren per tornar. Després d'estar tot el dia tancat en un hotel menjant bé i veien productes d'informàtica sempre va bé caminar una mica. Al final decideixo seure en una cafeteria prop de l'estació sacrificant la visita turística per veure com passa la gent. Amb això ja en tinc prou per fer-me una idea de com respira la ciutat i m'estalvio donar voltes sense destí buscant un lloc perquè la maleta reposi.
Primer avis
Després d'uns dies de primavera en plena tardor, dóna la sensació que anem cap a l'hivern a pas de tortuga. Però avui els 4,5 Graus de temperatura que marcava el termòmetre del cotxe quan he arribat a la feina han fet prendre consciència que l'hivern és a tocar. Al migdia el dia s'ha arreglat però tot el matí ha estat emboirat. Un primer avis que només d'aquí a dos mesos estarem a punt d'entrar a l'hivern. Aleshores ja haurem comprat els torrons. Després dels torrons i sense adonar-nos deixarem endarrere l'any 2018 i tot passarà malt ràpid, potser més ràpid que l'any passat i així es va accelerant el temps amb cada any que passa. No és el mateix un any per un nen de quatre anys que un any per un senyor de noranta anys.
Aquest primer avis també serveix per recordar que ja toca guardar la roba d'estiu i treure la d'hivern. El segon avis meteorològic serà el primer dia que el paisatge quedarà emblanquinat per la neu, aleshores serà quan començarem a esperar lo caloret de l'estiu.
Aquest primer avis també serveix per recordar que ja toca guardar la roba d'estiu i treure la d'hivern. El segon avis meteorològic serà el primer dia que el paisatge quedarà emblanquinat per la neu, aleshores serà quan començarem a esperar lo caloret de l'estiu.
Licor 43
Després d'un petit descans literari en el qual la setmana passada no vaig poder escriure per motius varis, reprenc el propòsit d'escriure un cop per setmana.
Un xupito de Licor 43 és el que em vindria ara de gust, no són uns Aromes de Montserrat però tenen aquell gust d'herbes medicinals, perfumades amb excés, un bon colorant groc i sobretot un gust dolcet. I aquesta medicina és per celebrar un punt d'inflexió que pot no ser definitiu. El canvi és perquè de moment no envio més currículums. Exceptuant el que acabo d'enviar perquè l'havia seleccionat al migdia. La raó que no envio més currículums és que la setmana 43, el destí a escollit el número 43, tinc tres entrevistes. Tres ofertes diferents que combinen tots els diferents tipus de feina que buscava. Dos a Berlín, una a Hamburg. Una per SAP, l'altre per Microsoft Dynamics i l'altre per un programa vell que ja no es fa servir gaire però encara hi ha empreses que busquen aquests programadors. Una de consultoria, una a client final i l'altre a client final per fer consultoria interna. Per més que continuï buscant no podria trobar millor combinació. I totes per la mateixa setmana que fa que es puguin gestionar en paral·lel. Ara la situació ideal seria només rebre una confirmació, així les altres dues quedarien automàticament descartades. Si rebo la confirmació de dues o de totes tres. Hauré de seure avaluar totes els avantatges i desavantatges. I sobretot, el que serà definitiu per prendre la decisió encertada serà un bon Licor 43.
Un xupito de Licor 43 és el que em vindria ara de gust, no són uns Aromes de Montserrat però tenen aquell gust d'herbes medicinals, perfumades amb excés, un bon colorant groc i sobretot un gust dolcet. I aquesta medicina és per celebrar un punt d'inflexió que pot no ser definitiu. El canvi és perquè de moment no envio més currículums. Exceptuant el que acabo d'enviar perquè l'havia seleccionat al migdia. La raó que no envio més currículums és que la setmana 43, el destí a escollit el número 43, tinc tres entrevistes. Tres ofertes diferents que combinen tots els diferents tipus de feina que buscava. Dos a Berlín, una a Hamburg. Una per SAP, l'altre per Microsoft Dynamics i l'altre per un programa vell que ja no es fa servir gaire però encara hi ha empreses que busquen aquests programadors. Una de consultoria, una a client final i l'altre a client final per fer consultoria interna. Per més que continuï buscant no podria trobar millor combinació. I totes per la mateixa setmana que fa que es puguin gestionar en paral·lel. Ara la situació ideal seria només rebre una confirmació, així les altres dues quedarien automàticament descartades. Si rebo la confirmació de dues o de totes tres. Hauré de seure avaluar totes els avantatges i desavantatges. I sobretot, el que serà definitiu per prendre la decisió encertada serà un bon Licor 43.
Diferències
A Alemanya, país on treballo, envies un currículum i et diuen al cap de poc temps si estan interessats o si quedes descartat. Si estan interessats et demanen fer una primera entrevista telefònica. Les persones t'entrevisten amb interès. Si continua el procés et paguen
els costos del viatge. Et cuiden perquè hi ha bastants ofertes laborals
i no tants candidats. Com també miro altres mercats tinc experiències
diferents. A Barcelona per exemple surten ofertes interessants molt de tant en tant. Hi ha més candidats apuntats. Alguns entrevistadors semblen
funcionaris que han de complir un tràmit. Dels salaris no cal comentar res. A Rússia en canvi em dóna la
sensació que la economia és bastant dèbil. Molts currículums enviats però només una
entrevista. Si els russos no són capaços d'atraure capital humà tindran en el futur un problema gros a causa de la baixa natalitat. També he enviat algun curriculum a la Xina per empreses del sector de
l'automoció però encara no he rebut cap resposta.
Crisi sistèmica
De tant en tant es parla un altre cop de crisi sistèmica. Principalment es comenta que els bancs no són prou sòlids i en un escenari de crisi serien vulnerables. Quan diuen que la crisi és de sistema de seguida penso en el cos humà. Els bancs regulen el flux dels diners com si fos la circulació de la sang que serveix per fer funcionar tots els òrgans. Hi ha experts que diuen que el sistema no pot petar. Aquesta afirmació equival a la dels venedors d’elixir que prometen la vida eterna. El sistema econòmic igual com el cos humà no és etern. Es clar que te els seus punts febles i s’ha d’anar vacunant o patir diferents crisis per crear anticossos. Però els bacteris i els virus també evolucionen i pot ser que algun dia no hi hagi encara els anticossos adequats per a superar la crisi.
Sense ser expert sembla que hi hagi una lluita per part dels països fortament endeutats com USA i els països no tan endeutats però sobretot amants de la tradició i dels canvis lents com Alemanya. Els primers els hi podria interessar crear inflació per eixugar el deute que tenen. Però sempre tindran en contra els lobbys de les grans fortunes per tal de protegir els seus estalvis. O potser aquestes fortunes ja estan ben protegides i han invertit tot el que han pogut amb pisos. El sistema es va torsionant de tal manera que al final la gent no estarà satisfeta de sobreviure amb mínims i s'acceleraran els canvis. Per exemple pujarà l'extrema dreta, els pisos seran (són) impagables. Estats Units l'economia tira però fa pocs anys varen abaixar els impostos. Això vol dir menys diners per l'estat i més diferències socials entre els que poden pagar sanitat privada i els que no. Les tensions socials augmentaran també allà.
A Rússia ja els interessa el canvi climàtic. Tots els huracans que cada any afecten la costa americana són poderoses armes de la naturalesa. A més a més els vaixells de mercaderies a l'estiu poden a transitar per la ruta del ocea Àrtic. Passi el que passi, sembla que els canvis es van accelerant i l'entropia va augmentant.
Sense ser expert sembla que hi hagi una lluita per part dels països fortament endeutats com USA i els països no tan endeutats però sobretot amants de la tradició i dels canvis lents com Alemanya. Els primers els hi podria interessar crear inflació per eixugar el deute que tenen. Però sempre tindran en contra els lobbys de les grans fortunes per tal de protegir els seus estalvis. O potser aquestes fortunes ja estan ben protegides i han invertit tot el que han pogut amb pisos. El sistema es va torsionant de tal manera que al final la gent no estarà satisfeta de sobreviure amb mínims i s'acceleraran els canvis. Per exemple pujarà l'extrema dreta, els pisos seran (són) impagables. Estats Units l'economia tira però fa pocs anys varen abaixar els impostos. Això vol dir menys diners per l'estat i més diferències socials entre els que poden pagar sanitat privada i els que no. Les tensions socials augmentaran també allà.
A Rússia ja els interessa el canvi climàtic. Tots els huracans que cada any afecten la costa americana són poderoses armes de la naturalesa. A més a més els vaixells de mercaderies a l'estiu poden a transitar per la ruta del ocea Àrtic. Passi el que passi, sembla que els canvis es van accelerant i l'entropia va augmentant.
Comunicant (2 de 3)
Els dilluns habitualment quedo en un bar per jugar a escacs. Són de totes els països. D'alemanys en venen pocs. Ahir eren dos: Una dona que va viure 36 anys al Japó treballant de professora al col·legi alemany. Després de l'accident de Fukushima molts alemanys varen marxar del Japó i ella es va quedar sense feina per falta d'alumnes. L'altre alemany és un home de Berlín que parla rus i ve perquè la convocatòria la copio al grup de russos que viuen a Munic. Normalment vénen de mitjana quatre russos.
El taulell d'escacs és com una pantalla de mòbil on els jugadors concentrats analitzen les jugades. La bellesa dels escacs està en les jugades estratègiques que es preparen fins a la victòria final. Jugant a escacs pots conèixer al contrincant sense haver encara iniciat una conversa. N'hi ha que són conservadors i no arrisquen, altres que perden peces de la manera més absurda. Altres prefereixen guanyar en cada moviment en detriment de l'espectacle. A mi m'agrada jugar a l'atac i moure totes les peces una mica. A vegades surt bé i a vegades no, també s'ha de fer un joc equilibrat entre l'atac i la defensa. Totes aquestes coses també són valides per al futbol. La diferencia és que en els escacs només depèn del que faci cada jugador.
En els escacs també hi ha la modalitat de partides ràpides. Cada jugador disposa de tres minuts per fer escac i mat abans que s'acabi els temps assignat. En aquestes partides és d'admirar l'agilitat i rapidesa dels contrincants. La capacitat de crear jugades en tan poc temps.
Per totes aquestes raons, crec que en els escacs hi ha molta més comunicació que en els mòbils. Principalment també perquè la persona contra qui jugues la tens al davant. Jugar per internet ja no és el mateix, i si jugues contra una màquina encara menys.
I un apunt més sobre comunicació. Avui en el cafè on ens trobem per escriure érem cinc persones. Ens hem presentat i explicat que escrivíem. Tots anaven amb l'ordinador menys jo. Hi havia un noi de la índia, una búlgara, una australiana i una alemanya. L'alemanya era l'única que portava auriculars mentre treballava. Patètic!
El taulell d'escacs és com una pantalla de mòbil on els jugadors concentrats analitzen les jugades. La bellesa dels escacs està en les jugades estratègiques que es preparen fins a la victòria final. Jugant a escacs pots conèixer al contrincant sense haver encara iniciat una conversa. N'hi ha que són conservadors i no arrisquen, altres que perden peces de la manera més absurda. Altres prefereixen guanyar en cada moviment en detriment de l'espectacle. A mi m'agrada jugar a l'atac i moure totes les peces una mica. A vegades surt bé i a vegades no, també s'ha de fer un joc equilibrat entre l'atac i la defensa. Totes aquestes coses també són valides per al futbol. La diferencia és que en els escacs només depèn del que faci cada jugador.
En els escacs també hi ha la modalitat de partides ràpides. Cada jugador disposa de tres minuts per fer escac i mat abans que s'acabi els temps assignat. En aquestes partides és d'admirar l'agilitat i rapidesa dels contrincants. La capacitat de crear jugades en tan poc temps.
Per totes aquestes raons, crec que en els escacs hi ha molta més comunicació que en els mòbils. Principalment també perquè la persona contra qui jugues la tens al davant. Jugar per internet ja no és el mateix, i si jugues contra una màquina encara menys.
I un apunt més sobre comunicació. Avui en el cafè on ens trobem per escriure érem cinc persones. Ens hem presentat i explicat que escrivíem. Tots anaven amb l'ordinador menys jo. Hi havia un noi de la índia, una búlgara, una australiana i una alemanya. L'alemanya era l'única que portava auriculars mentre treballava. Patètic!
Florència
La ciutat on visc és com un amor platònic que saps que no t'estima però que et manté en un estat de sensacions que t'enganxa com en una teranyina. Passejant per la ciutat gaudeixo dels seus parcs, avingudes, activitats, qualitat de vida, etc, etc... i com més hi penso més ràpid camino per intentar allunyar-me d´aquest amor no correspost.
(veure Síndrome de Stendhal)
(veure Síndrome de Stendhal)
Llibretes i diaris
Sap greu descobrir en
aquestes alçades que hauria d’haver organitzat d’una altra manera els meus
escrits o apunts. Ho deixo escrit per si a alguna persona li és útil el meu
descobriment i encara és a temps de rectificar.
El que faria ara és en comptes de tenir una llibreta DIN-A-4 on va a parar molta informació variada i que el seu destí seran les escombraries, hauria d’haver comprat varies llibretes bones, d’aquelles que les pàgines no es poden arrencar. De moment en compraria sis i serien les següents:
1. Llibreta de
viatges. Aquí
només escriuria les experiències dels viatges. Serveix per recordar
experiències viscudes que el temps va esborrant. Els primers relats que tinc
son de l'Agost 2009. Després em va faltar la continuitat. També el blog ha
substituit la llibreta en alguns viatges però el relat públic sempre és
diferent al relat privat.
2. Llibreta Apunts. Aquesta si que pot ser DIN-A-4. Equival als esbós del pintor per entrenar-se a dibuixar. Aquesta llibreta no te cap valor.
3. Llibreta creativa. Destinada a fer volar la imaginació ja sigui escrivint un llibre o preparar un blog. (Pot ser la mateixa libreta d'Apunts. La segona)
4. Llibreta de pel·lícules. No vaig gaire al cine però tinc els resums d’algunes pel·lícules que m’han agradat. En aquesta llibreta haure de copiar els resums guardats i continuar-la. També pot ser vàlid per anar al teatre. Encara que el teatre fa molts anys que no hi vaig.
5. Llibreta de reflexions. Aquesta ja la tinc encara que és petita de format DIN-A-6 i fa temps que la tinc oblidada al calaix. No se si seria millor el mateix format que les altres llibretes per donar-li visibilitat.
6. Llibreta Diari. Aquesta seria per apuntar els grans aconteixements. Semblant a la llibreta que hi havia abans a casa els pares on també apuntaven quan havia caigut la primera dent, les vacunes, la primera comunió, etc, etc...
Aquestes llibretes podrien substituir als tradicionals àlbums de fotos. Mirant els àlbums de fotos de fa molts anys, dels altres o els propis, ens permeten viatjar en el temps i imaginar coses que potser no eren o no varen passar.
Bones vacances i fins Septembre!
El que faria ara és en comptes de tenir una llibreta DIN-A-4 on va a parar molta informació variada i que el seu destí seran les escombraries, hauria d’haver comprat varies llibretes bones, d’aquelles que les pàgines no es poden arrencar. De moment en compraria sis i serien les següents:
2. Llibreta Apunts. Aquesta si que pot ser DIN-A-4. Equival als esbós del pintor per entrenar-se a dibuixar. Aquesta llibreta no te cap valor.
3. Llibreta creativa. Destinada a fer volar la imaginació ja sigui escrivint un llibre o preparar un blog. (Pot ser la mateixa libreta d'Apunts. La segona)
4. Llibreta de pel·lícules. No vaig gaire al cine però tinc els resums d’algunes pel·lícules que m’han agradat. En aquesta llibreta haure de copiar els resums guardats i continuar-la. També pot ser vàlid per anar al teatre. Encara que el teatre fa molts anys que no hi vaig.
5. Llibreta de reflexions. Aquesta ja la tinc encara que és petita de format DIN-A-6 i fa temps que la tinc oblidada al calaix. No se si seria millor el mateix format que les altres llibretes per donar-li visibilitat.
6. Llibreta Diari. Aquesta seria per apuntar els grans aconteixements. Semblant a la llibreta que hi havia abans a casa els pares on també apuntaven quan havia caigut la primera dent, les vacunes, la primera comunió, etc, etc...
Aquestes llibretes podrien substituir als tradicionals àlbums de fotos. Mirant els àlbums de fotos de fa molts anys, dels altres o els propis, ens permeten viatjar en el temps i imaginar coses que potser no eren o no varen passar.
Bones vacances i fins Septembre!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)